El de la Vall d’Hebron, entre els vuit hospitals publics que Artur Mas vol vendra a societats inversores.

El grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats de Madrid ha present una esmena a la Llei General de la Seguretat Social pactàda amb el PSOE amb l’objectiu que la titularitat dels edificis hospitalaris catalans que ara són de titularitat espanyola passin a ser propietat del govern de la Generalitat. Aquesta esmena, segons fonts del mateix Departament de Sanitat, seria un primer pas per posar en venda els hospitals i aconseguir prop de 400 milions d’euros que ajudin a alleugerir els deutes de la institució. Fonts sindicals del sector sanitari assenyalen que tot plegat podria ser una maniobra que                  incorpora la intenció d’externalitzar mùltiples serveis dels recintes hospitalaris al sector privat. Els hospitals de Bellvitge, la Vall d’Hebron o el de la Verge de la Cinta de Tarragona serien alguns dels afectats per aquesta mesura i, un cop el conseller Mas Collell (principal impulsor de la proposta) hagués venut els edificis, la Generalitat passaria a pagar un lloguer a les societats inversores que en fossin titulars. Però d’on treuen beneficis aquestes societats? Una de les claus, segons aquestes mateixes fonts, es trobaria en tots els serveis no sanitaris que hi ha dins els recintes hospitalaris, com ara l’hosteleria, la bugaderia, la neteja, la seguretat, la informàtica, el càtering o el manteniment. Avui dia, aquests serveis es liciten a partir de concursos publics, però en cas que els hospitals fossin de titularitat privada, tal com ja ha experimentat Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid, tot aquest paquet de serveis s’adjudicaria directament a la societat inversora titular de la finca. Altres vies de negoci serien el lloguer d’algunes plantes o edificis a mùtues privades, o la requalificació de terrenys ubicats dins els recintes hospitalaris amb l’objectiu de construir-hi habitatges o parcs empresarials dedicats a la farmacèutica.

La Directa – Jesus Rodriguez



Publicat dins de premsa | Etiquetat com a | Envia un comentari

De les fonts de Collserola .De la Tenebrosa

                   De  la Tenebrosa.

 

Un autor clàssic com Hipòcrates, considerava perjudicials a l’organismehumà les aigües procedents de les llacunes, els estanys i també les de gel ineu. Les de pluja gaudiren de millor fama. “Son muy delgadas, muy leves y muycristalinas y diáfanas”.

Plini, sembla inclinar-se per l’ús de l’aigua de font, ja que, “ Elagua de fuente es mas simple, ya que la de la lluvia esta compuesta de diversosvapores procedentes de nubes; su corrupción es inmediata ”. Així ho recollial’Alfonso Montero en el seu “Espejo cristalino de las aguas de España el 1697”. Les aigües de riutambé podien ser consumides, això sí, prenent precaucions “Expurgándolas de loextraño con quietud, coladura i cocción”. Tampoc són fiables les aigües de pousi estanys. “Las de pozos son comunmente salobres y gordas para ser bebidas, …las aguas que estuvieron dentro de estanque, o laguna, no son de provecho parala salud, por lo detenidas que están, y la putrefacción que reciben de la tierra…”.

 

Barcelona feia segles que es beneficiava de les aigües de Collserola.Les feines de captació foren iniciades el 1347, i finalitzades el 1356. Data enquè ja funcionaven les primeres fonts projectades, les primeres fonts públiquesque contava Barcelona en el recinte emmurallat. L’aigua era conduïda mitjançantcanonades de ceràmica enterrades, amb els corresponents espiralls i caixes dedistribució. En Jaume Fivaller, com a recompensa al fet que un dia caçant perles terres d’Agudells aquest cavaller descobrí una deu d’aigua, es construí,adossada a la seva casa, a la plaça de St. Just una d’aquestes noves fonts. Lad’en Fivaller, corria el 1367.

 

A la Barcelonadel S. XVIII es constatà una preferència pel consum d’aigua procedent de lesfonts municipals ( Mines de Collserola), valorada molt per sobre de l’obtingudadel riu Besós. El Convent de Les Penedides emeten informe el 16 de juny del1783. “La falta de agua de fuentes que padece aquel convento ocasiona notableperjuicio a la salud de sus religiosas… viéndose por esta causa reducida lacomunidad en la triste situación de alimentar a sus religiosas con una agua (depou)  que a pocos estómagos deja decausar novedad…”.

 

Les propietats de l’aigua de font, aigua viva, eren universalment reconegudesi assimilades per la població barcelonina del S. XVIII. L’interès per les fontsmedicinals  es constatà en aquesta èpocaamb innombrables adeptes a les Fonts de Montjuïc.

En general, s’aprecia a les darreries del segle XVIII, un gran interèsper part d’amples sectors de la població envers les fonts i brolladors d’aigüesmedicinals. L’anònim “Discurso sobre la agricultura, comercio e industria…”de la Junta deComerç de l’any 1780, recull els efectes beneficiosos d’aquestes aigües sobrel’organisme. “ Son las referidas aguas el principal auxilio para la curación demuchas enfermedades crónicas, pues sus principios medicinales por medio delespíritu etéreo que las fecunda, las hace penetrar en las partes, y vasosmenudos de nuestro cuerpo, a donde regularmente reside la primera causa del maly no lo pueden hacer con muchas enfermedades los remedios de la botica”.

 

El dia de St.Josep de l’any 1785 en Francisco de Zamora, deixa anotada la seva primerasortida feta a Catalunya. Havia escollit “ la montaña de Collserola ”. Sortirende la ciutat en obrir les portes, ell acompanyat pel seu criat enfilaren camíde St. Gervasi on entraren al petit temple. També visitaren les ruïnes deBellesguard, desprès l’ ermita de Betlem i d’aquí pujaren al Tibidabo. “ …Con trabajo llegamos a la mayor altura de esta montaña, conocida por losmarineros por el Turó de Serola y, en el país, por unos Collserola y por otrosTibidabo.”

 

En parlar deCollserola escriu: “Esta cordillera es muy útil a Barcelona, pues de ella salenlas aguas que por medio de minas se conducen a Barcelona, i muchas otras quelos particulares han conducido a sus casas de campo; Todas son excelentesaguas, que, si se reuniesen en un solo brazo, formarían un caudal crecido”.Visitaren la font Groga, i desprès el monestir de St. Jeroni de la Vall d’Hebron des d’ons’encaminaren a la propera font de la Tenebrosa, “…que es medicinal. También hay ecos y repetición de voces”. Desprès,“ bajamos  a Barcelona por el pueblo deSan Genís de Horta”.

 

Bernat Bransí fouhome de reconegut prestigi i que tenia la masia Horta, fou l’encarregat decontestar el “Cuestionario” de Francisco de Zamora, l’any 1789, sobre lasituació de Barcelona i del terme municipal de Sant Genis dels Agudells, àliasHorta.

Ell ens deixàescrit: “Dentro del territorio de Vall de Hebron hay muy buenas fuentes yregaladas aguas,..”. Ens parla de la de la Reina i de la Mare de totes les fonts. La Font Groga. També de la Tenebrosa. “ Otrafuente hay a poca distancia del Monasterio de una agua muy buena llamada la Tenebrosa, en esta vanmuchas gentes a recrearse los dias de fiesta.

 

El 13 de maig del1804, el Baró de Maldà deixà escrita, en el seu Calaix de Sastre, la sevavisita al monestir de la Valld’Hebrón i la font de laTenebrosa. “En fi, vist i seguit tot això, hem anat tots itotes a passeig fins a la font de la Tenebrosa, que raja de continuo aigua d’uncanonet. Hi ha a un enrajolat de València, pintat Sant Jeroni tot nu i flac desa penitència molt austera, amb la pedra en sa mà dreta pegant-se al pit. ”

El 29 de maig de1805 hi tornà. “Desprès anàrem tots i totes, i per païr les truites d’ou quantsi quantes n’havien menjat, a refrescar-se un poc la boca amb aquella tan bonaaigua de la font de laTenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i demésmals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre.”

Aquesta antigafont de la Tenebrosa,en terres de Sant Genis dels Agudells fou molt celebrada, i força concorregudaels dies festius, i sobretot el dia de St. Jeroni. Aquest dia 30 de setembreera la darrera sortida estival del any dels barcelonins al camp, com així horecull l’Auca. És farcida de llegendes.

 

Segons Juan Amades“ La Font de la Tenebrosa. Té origenen el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, ques’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frareblanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortísquant el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un grosllibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia unciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri”.

 

En Josep M.Riutort en la seva, Historia y leyenda, recull: “Situada en la carretera deGracia a St. Cugat del Vallés, conocida por carretera de la Arrabassada, en unrecodo a la izquierda antes de llegar a lar ruinas del Monasterio de SanJerónimo del Valle de Hebrón, no tiene nada que justifique del nombre con que desdeantiguo se la conoce. Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto metade excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy estácompletamente olvidado. Y no obstante, “ la Tenebrosa” es prodiga enleyendas. “ Puerta del infierno” se llamo un día  a dicho paraje, por existir en el mismo unpozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una delas entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que,asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase“Veure el mon per un forat” El haberse dicho, a principios de siglo, ignoramoscon qué fundamento, que las aguas de la Tenebrosa se habían contaminado acabó dedeterminar el alejamiento de los barceloneses.”

 

El cert és que enles dècades dels anys 1960, 70 i 80 ens conta que alguns veïns s’acostaven ambbidons a recollir aigua d’aquesta històrica font.

Aquesta font tot ique va ser canalitzada per un tub de ferro fins a un nou piló a tocar de lacarretera,  conserva el seu piló, en llocpla.

 

El Col·lectiuAgudells l’any 1986 va recuperar dues de les nombroses fonts d’aquestacontrada, la del Bacallà i la del Roure, antiga Mina. Avui aquestes ragen per aregal de tots. El mateix futur volem per la més llegendària de les fonts delsAgudells.

Per tald’aconseguir-ho, demanem al Consorci del Parc de Collserola la sevarecuperació, a l’ hora que l’aprofitament ciutadà d’aquest antic i popularindret.

Proposeml’obertura d’un pas sota laArrabassada. Pas que uniría l’espai conegut com  Entorns de la Font del Roure (que també recuperàrem ) amb elsuport de l’ aleshores Patronat del Parc de Collserola i que enllaçaria ambl’antic camí que travessa la collada, d’antic coneguda com a Collserola.

                                        

                                                             Juli Fontoba i Sogas



Publicat dins de Collserola | Etiquetat com a | Envia un comentari

LA TORRE SUBIRANA I L’ANTIC CASAL DELS HORTA

YouTube Preview Image

LA TORRE SUBIRANA I L’ANTIC CASAL DELS HORTA

Al districte d’Horta-Guinardó tenim un importantíssim element del nostre patrimoni arquitectònic medieval: la torre Sobirana, anomenada també, torre Superior. El monument està inscrit al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN) amb la classificació de “monument històric” per ser una construcció produïda per l’activitat humana que configura una unitat singular de les més rellevants del patrimoni cultural català. Malgrat tot, cal fer pública la més que lamentable situació que pateix aquesta torre, així com la resta de sales medievals i el palau de Can Llupià en conjunt. Tot aquest llegat roman abandonat per l’Ajuntament, propietari des de l’any 1969 i suposat garant d’aquest complex museístic, tant de la part arquitectònica com del seguit de jardins coneguts popularment, com el Laberint d’Horta.

Fem un repàs a les dades que hem trobat. Les primeres notícies documentals sobre els senyors de la torre Subirana d’Horta són molt posteriors a la seva construcció. Cal tenir en compte que, a la vall d’Horta, foren bastides diverses torres, la Sobirana, la Jussana o la d’en Gombau, i la de can Cortada, de les quals només resta en peu la primera. Tal com diu Desideri Diaz: és just consignar que la construcció més antiga que hem sabut descobrir per la vall i llurs voltants és la típica torre forta que domina la contrada.(1)

Esperança Piquer, en parlar de la torre Subirana, ens diu: Els orígens es remunten al segle XI, època en la qual es construí una torre massissa de pedra que constitueix el nucli primitiu de l’edifici actual. Al segle XII, hi hagué tot un seguit de transformacions que comportaren l’engrandiment de l’espai habitable amb altres construccions annexes, de les quals avui només es conserva part d’un recinte anular concèntric a l’esmentada torre i una sala contigua.(2)

A la “Història dels Llupià, 1088-1771: i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca”, escrit entre d’altres, per Ramon Sarobe i Huesca, s’ens ofereixen informacions de prou interès, ja que beuen de les fonts de l’arxiu familiar del Marquès D’Alfarràs, on s’afirma: Encara que l’edifici de la torre és datat entre els segles XI i XII, només en tenim documentació des de finals del segle XIII. Sembla que almenys, des de 1277 els Rosanes posseeixen aquesta fortificació. També recull: Tenim un altre document de 1319, on Ramon de Rosanes, fill del cavaller Berenguer de Rosanes, fa donació entre vius al seu cosí Galceran, en virtut dels molts serveis prestats, de la casa dita «d’Horta o de Dosrius», al Pla de Barcelona. En aquest document es fa palès que, abans del cavaller Dosrius, havia estat dels Horta, per què les torres i masos normalment duien el nom d’algun dels propietaris, en aquest cas, encara es recorda l’antiga pertinença als Horta, i prossegueix: Tanmateix, ja a l’any 1361 aquesta torre és en poder de Pere Marquès, senyor del castell de la Roca del Vallès i ciutadà de Barcelona, fill dels difunts Francesc Marquès i Agnès, que la va vendre a Berenguer Saera, ciutadà de Barcelona oriünd de Manresa, fill de Ramon Saera, jurisperit i ciutadà de Manresa. (…) La torre devia haver pertangut abans a Pere Mallol, ciutadà de Barcelona i pare de la predita Agnès (…) Pere Mallol qui, entre 1319 i 1361, deuria adquirir aquesta torre dels Rosanes. La Torre Sobirana d’Horta era una possessió aloera i així es va vendre, en franc alou, amb la torre, la seva fortificació, els seus homes i masos, les masoveries, els censos, les servituds, les quèsties i altres drets. El preu de venda fou força important, ni més ni menys que 46.500 sous barcelonesos. (…) Berenguer Saera la gaudí per poc temps, car al 1376 ja era mort, i l’obra de la Seu de Manresa senyorejava aquesta propietat, ja que l’havia rebut en llegat de mans de l’esmentat Saera segons el seu testament, atorgat el 31 de juliol de 1374. Llavors, començà un llarg procés de venda que abastà bona part dels anys 1376 i 1377. Primerament, els consellers i jurats de Manresa, nomenaren com a procuradors Guillem Sellarès, canonge de l’església, i Berenguer Trasserres, notari i membre de l’obra de la Seu, perquè venguessin la «Casa Sobirana d’Horta o de Dosrius, situada al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Genís dels Agudells»; això fou fet el 2 d’abril de 1376. Aquí el nom canvia per ser anomenada Casa Sobirana d’Horta, el que podria significar que fou la principal dels Horta i que per fets, a dia d’avui no explicats, la família s’hagué que desfer del seu antic casal. El 15 de maig de 1376 la veneren a Pere de Coromines, mercader i ciutadà de Barcelona, per 53.000 sous barcelonesos de tern. Un cop més tenim les especificacions del que es ven: la torre i fortalesa, homes i dones amb tots els seus masos, bordes, dominis directes, censos, usos, agrers, senyoria i altres drets i servituds, boscos, muntanyes, garrigues, pastures i deveses, així com tot altre dret i honor que poguessin tenir com a hereus de Berenguer Saera, i les aigües, fonts i altres drets que tingués la torre, tant a Sant Genís dels Agudells com a altres llocs. És a dir, que la Torre Sobirana i els seus dominis eren un veritable feu (…) Sembla que Pere de Coromines era una mena d’avançat de Jaume de Vallseca, o almenys es va desdir de la compra que havia fet quasi immediatament. En tenim diverses proves: per exemple el 27 de gener de 1377 el veguer de Manresa concedia llicència als consellers i obrers de la Seu perquè venguessin la Torre Sobirana a Jaume de Vallseca.(3)
Però, i els Horta?
Les vicissituds d’aquesta família es poden anar resseguint a través de les informacions que ens proporcionen els documents recollits en els Libri Antiquitatum Sedis Barchinonensis. (…) A través d’un document de l’any 1048 coneixem que Arnau Vidal fou fundador de la nissaga Horta(…) Berenguer d’Horta és intitulat a la documentació consultada com a «dominus domus de Orta», és a dir, «senyor de la casa d’Horta». Justament apareix en un document de l’any 1164 amb la seva muller, Ermessenda(…) Bernat d’Horta torna a aparèixer com un dels marmessors en el testament que fa Berenguer d’Horta, senyor de la «domus de Orta», és a dir, senyor de «la casa d’Horta», sense data, però presumiblement realitzat amb posterioritat a l’any 1164. En el testament surten també la seva muller, Ermessenda, i llurs fills: Ramon, Guillem i Dolça. Aquest Berenguer, en testar, deixà al seu fill Guillem «meum directum ipsius totius fortitudinis et domorum de Orta», és a dir, «tot el que tinc a la fortalesa i casa d’Horta». Guillem d’Horta en testar, el 1193, llegà la seva casa d’Horta al seu fill homònim Guillem. (4)

Tot i que aquest fill mor el 1215, i que el mateix arbre genealògic indica al seu germà Pere (mort el 1208, 7 anys abans) com a successor de la casa troncal Horta, però no de la torre Subirana d’Horta, que a aquesta, se li perd la pista després del 1219, any en el qual segons altres autors, mort Guillem d’Horta. Sens dubte que el 1213 acompanya junt a altres cavallers catalans i aragonesos al comte rei Pere el Catòlic en la batalla de Muret on el rei, enfrontat als creuats i al Papa, perdé la vida.
La Crònica de Jaume I diu que la gran majoria dels cavallers aragonesos i catalans que acompanyaven el compte rei van fugir. Entre els catalans, hi havia Dalmau Creixell, Hug de Mataplana, Guillem d’Horta i Bernat de Castellbisbal. E aquells fugiren amb les altres, afegeix el cronista, el senyor de Montgrony, que morí de les ferides rebudes a la batalla. (5)

Després d’aquest, és de suposar caigut en desgràcia, cavaller Guillem D’Horta ja no sabem trobar cap mes referències, relatives a llegats de la casa fortalesa d’Horta. Sigui per llegat de la branca femenina que canvia de família i passa al cavaller Dosrrius, o fou empenyorada, sense poder ser redimida a conseqüència de la desfeta i la ruïna de la batalla de Muret. ¿És per algun d’aquests motius que els Horta només queden en el record del nom, de la casa Horta o Torre Subirana d’Horta ?. En aquest sentit cal fer esment que:
En l’anyada que precedí el xoc de Muret, Pere havia preparat l’expedició militar al Migdia amb dos viatges a Tolosa i a Perpinyà i amb nombroses visites a indrets dels seus propis Estats. Mostrant per aquesta expedició un gran interès, el comte-rei féu importants concessions als seus grans vassalls, a fi d’obtenir llur ajut, i aplegà importants recursos pecuniaris, també per la ufilització dels tresors de les esglésies, així com per la contractació de préstecs, En aquesta ocasió empenyorà fins viles enteres. “Así el rey — escriu Beuter — empenó muchas villas, y tomó de los dineros de las yglesias, y algunos thesoros dellas también, por hazer gente” (6)

En parlar del llegat del rei Pere, en Ferran Soldevila esmenta:
(…) la perdició d’Occitània a la batalla de Muret; mentre que la seva política interna podia resumir-se en aquest mot: bancarrota. Ruïna, doncs, a l’interior i a l’exterior.(7)

Aquesta ruïna, el que pot indicar, és la pèrdua definitiva de la Torre Subirana per part de la família troncal de la casa dels Horta. Queda doncs qüestionada la tesi, que sigui can Cortada i no la torre Subirana, la casa matriu dels Horta. Aquests indicis els hem trobat en comprovar com aquesta torre Subirana, és anomenada “casa dita d’Horta o Dosrrius” I que la cronologia de la qual disposem, tot i que no omple, ajuda a anar completant els vuits existents, entre passar de dir-s’he d’Horta a Dosrrius. El fet d’anomenar-s’he Subirana d’Horta pot referir-se a què és l’autèntica, la matriu de la casa dels Horta, el seu antic casal.

Ja al s.XVIII, tenim l’interessant testimoni que ens l’ofereix Ricardo Zamora:
“Tiene este término una partida de tierra que llaman la parte del Call. Por qué se llama así no se ha podido saber, sólo se sabe que sobre ella tiene el dominio directo el Marqués de Llupià, que como hemos visto se llamaba la Torre Subirana y del Call, y a todos sus vecinos los llamaban los emphitheotas de la Torre de Llupià. Es antiquísima aquella Casa y se halla que de sus primitivos dueños hubo uno que se llamó el Caballero Dosrius. En el siglo XV la ocupaban los Nobles de Vallseca, y era la que tenía más extendido su dominio en el término. Vese ser así por sus mismos emphitheotas que ocupan la mayor parte de aquel territorio, y son las casas de Vallhonesta, la pequeña de Llupià, la de Pallós, la de Montaner, la de Pastor con su casilla, labrador propietario, y dentro su àmbito la Torre del Cónsul de Malta Don Onofre Gloria, hecha a la moderna y de las mejores en fàbrica del ter¬mino. Casa de Bofarull, hoy de Joseph Sabadell, inhabitada, parte de cuyas tierras posee Gloria; la de Eulalia Saladriaga, hoy Baliarda, labrador propie¬tario; la de Alós, Marqués de Puertonuevo, la de los Caballeros Tamarit de Barcelona, la de Antonio Janer, Corredor de Cambios, que fue el solar primitivo de los antiquísimos Calvets de San Ginés; la de Duran, antiguamente de Pedro Ferrer, y en el día del Cabildo y Catedral de la Iglesia de San Pedro de Vich, con un apartamento o casilla a su lado: la Casa de los Padres de San Francisco de Paula de Barcelona, llamada en sus principios Manso Desquer, la de Golorons, antiguamente Manso Salat, y la Casa de Exmo. Virrey del Perú, Don Juan de Amat, antes de Rosell. Dos casillas en la montaña de San Cebrián, cuyas pocas tierras están plantadas de viña y diferentes árboles frutales, cuyos dos dueños son cortantes de bosques.
Todas estas casas son del antiguo territorio de la Torre del Marqués de Llupià, que en el dia, no obstante de tanto emphitheota, es de un patrimonio muy bueno, y de mucho bosque de corte para faxinas. Las casas de sus alovarios son de las mejores del término en labranza, viñas, regadío, árboles frutales, y las más con agua” (8).

Aquí, Zamora ens la presenta com la més important i destacada d’Horta, ja que s’hi fa referència als antics drets feudals sobre els importants masos que envoltaven les terres de la torre Superior d’Horta. Una incògnita que planteja aquesta informació és el fet d’afirmar: “Tiene este término una partida de tierra que llaman la parte del Call. Por qué se llama así no se ha podido saber”. Pot ser que els Horta la perderen, fruit d’algun empenyorament impossible de redimir i acabés, com d’altres propietats, en mans d’algun prestamista jueu que la vengué al cavaller Dosrius?

Per una altra banda en parlar de l’edificació de la torre, Francesc Curet afirma que: “És probable que l’antiga torre formés part d’una fortalesa feudal, encara que alguns opinen que es tracta d’una torre isolada de 94 pams d’alçària per 8 pams de gruix de paret i que ella sola constituïa el fort, al qual s’entrava per una porta situada a 40 pams de terra i que era forçós de pujar-hi per mitjà d’una escala llevadissa de corda o de fusta” . També afirma que la torre és del s.VIII, segons la documentació que ha trobat. (9)

En Pedro Luis Huerta, en parlar de les formes d’aquest conjunt medieval diu: “Formas que nos pueden parecer originales como en la torre Subirana de Horta, en donde adosada a la torre circular se extiende una sala alargada de 9 por 3 metros i terminada con un semicírculo, que recuerda mucho formas prerrománicas. Por otro lado en el mismo edificio había una construcción muy original en forma de anillo, acavado con una boveda.” (10)

El Servei d’Activitats Arqueològiques de L’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de L’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni va dur a terme, durant els mesos de juny i juliol de 1987, una primera fase de treballs arqueològics en el Palau del Marqués d’Alfarràs. L’actuació arqueològica es va limitar a l’àrea històricament més antiga del conjunt edificat. Consistí en unes quantes cales al subsol del conjunt vaig medieval.
Aquest nucli, el més antic, l’integren: la torre circular, coneguda per Torre Subirana o Torre Superior d’Horta, les dues construccions annexes a ella: una nau rectangular (9 m. x 3 m) capçada per un absis i coberta amb una volta de canó, feta tota ella en pedra, i un recinte anular que encercla la torre i una part de la sala amb absis. El mur d’aquesta anella en pedra s’entrega contra les parets nord i sud de la nau esmentada, contigua a la torre. L’arqueòloga Emília Pagès, en un article sobre aquests treballs afirmà: Com a conclusió, es podria dir que, la torre i les altres construccions coetànies presenten unes característiques constructives de marcat estil romànic, i constitueixen l’embrió a l’entorn del qual, es desenvoluparan en el transcurs dels segles la resta de les dependències de la casa senyorial, amb les consegüents transformacions, adequacions i reformes per millorar-ne les condicions de residència nobiliària. (11)

Aquests treballs centrats en l’estudi del subsol incomprensiblement no varen tenir continuïtat. Així ens trobem que, a dia d’avui, ni tan sols no s’ha estudiat la torre de la qual sabem, per L’Emília Pagès, que fa 11.5 m d’alçada. Ni s’ha estudiat la coberta d’aquests altres edificis que conformen el conjunt de l’alta edat mitjana, tot és abandonat des de l’any d’aquest darrer estudi 1987.

Totes les fonts consultades donen per incompleta l’estructura d’aquesta casa forta. Observant la torre per fora s’endevinen dues alçades anteriors a l’actual, una és a tocar de la corona de merlets, a joc amb l’estil del Palau 1852. Uns metres per sota, tenim la que podria ser la primitiva alçada, aquí els merlets són molt més amples, cinc o sis completen el cercle. En referència a la porta de la torre, encara tenim les dades en pams, 40, una mica més de 8’75 metres. I podria ser que s’accedís per les golfes de l’afegit que aquest treball intenta proposar.

Pel que fa a la atípica o singular sala anular que avui, parcialment, envolta la torre només cal aixecar un pis i golfes, des de les que s’accediria a la porta de la torre, i qui sap si també la capella o seudo capella contava igualment amb un segon pis. Tot plegat configuraria una fortalesa alt medieval del tot original. Només comprovant-ho sortirem de possibles dubtes, els forats per seure les bigues a la torre, el sòl de la primera planta just a sobre de les dues sales, etc. Són proves contundents que podran refermar o desmentir aquesta tes

Un altre tema és la possibilitat que la sala axil•lar, que encara es conserva, sigui la primigènia capella dels Horta, segons Fiter un simple oratori “Fué el santuario fundado por don Guillermo de Horta en el siglo X, y tuvo el concepto de oratorio hasta 1218”. Pel que fa a l’antiga capella que com altres estudiosos dóna per destruïda, recordar el que en Fiter diu: “El origen de la población de Horta se remonta al siglo X. Un caballero llamado Guillermo mandó construir en 913, una torre fuerte, y a ella lindante una capilla para que sirvieran de refugio a los cristianos habitantes en aquel extremo del llano, para prevenirse de las irrupciones de los árabes.” (12)

Espero que aquests interrogants oberts, serveixin per aprofundir i anar lligant caps sobre aquesta remota història de la nostra estimada vall, i alhora, crei consciència entre la societat civil, de la importància d’aquest destacadíssim patrimoni i símbol d’Horta. Forçant així plegades a les autoritats, a prendre’s seriosament la conservació del patrimoni cultural comú, ja que haurien de ser ells els garants d’aquest patrimoni, els que encetessin les tasques arqueològiques necessàries i la posterior restauració del conjunt monumental del palau del Laberint d’Horta.
És aclaparadora la similitud d’aquest peculiar conjunt baix medieval, amb la torre històrica del casal dels Horta, recollida en el segell de l’antic municipi.

Juli Fontoba i Sogas

1-Desideri Diaz i Quijano. Les masies d’Horta.Barcelona, 1986.
2-Esperança Piquer. Torre Superior d’Horta. Els barris de Barcelona. volum III pag. 114
3- Historia dels Llupia, 1088-1771: i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca. Per: Josep Fernandez i Trabal Aymat Catafau; Nuria Sales; Pere Gifre i Ribes; Miquel Pérez Latre; Amèlia Castan i Ranch; Ramon Sarobe i Huesca. Pgns282- 283
4- Esperança Piquer. Els barris de Barcelona. volum III pag. 115
5- A.Robira i Virgili.Història de Catalunya- volum IV pag. 489
6- A.Robira i Virgili. Història de Catalunya- bolum IV pag. 481
7- Ferran Soldevila, Historia de Catalunya –bolum I pgn. 242
8- Ricardo Zamora. “Respuestas al Qüestionario Censo del año 1789”. En aquest manuscrit s’esmenta la Torre Subirana.
9- Francesc Curet. Visions barcelonines. Muralles enllà. Volum VIII, Barcelona 1956.
10- Pedro Luis Huerta Actas IV Curso de Cultura Medieval.
11- Emilia Pagés. Arqueograma gener 1997 Barcelona
12- José Fiter Inglés Las cercanias de Barcelona Barcelona 1888

Altres :
-Miquel Brasó i Vaqués. Butlletí del Club Excursionista de Gràcia. Barcelona, novembre 1964.
-J. Clapés i Corbera. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, núm. IX, pàg. 54. Barcelona, 1931.
-Desideri Díaz . El que ha estat i és Horta Barcelona 1982
-Desideri Díaz .L’escut heràldic d’Horta. Barcelona 1985
-Desideri Díaz: Unió Esportiva Horta 1953-1995 Barcelona 1995



Publicat dins de historia St. Genis dels Agudells | Etiquetat com a , | Envia un comentari

Collserola “model Recoder”, versus, Ajtt de Barcelona “model Núñez y Navarro”?

En parlar del model Recoder ho fem de l’historia d’una lluita victoriosa contra els especuladors i a favor de la preservació dels ecosistemes naturals de Collserola.

El Pla General Metropolità de Barcelona de l’any 1976, inexplicablement (o potser no tan inexplicablement), deixava fora dels límits del Parc de Collserola àmplies zones que, sense cap mena de dubte, geogràficament pertanyen a la Serra de Collserola. Una d’aquestes zones és la finca de Torre Negra de 165 ha. al municipi de Sant Cugat, que era qualificada com a “sòl urbanitzable no programat”.

L’any 1986 la constructura Núñez y Navarro adquireix el 42% del terreny amb la intenció, juntament amb la majoria dels altres propietaris, de procedir a la seva urbanització i la construcció de 2.800 habitatges.

La mobilització ciutadana, impulsada per la Plataforma Cívica per la Defensa de Torre Negra i Rodalies, va forçar que l’ajuntament de Sant Cugat, presidit per l’alcalde Lluís Recoder, actual conseller de Territori i Sostenibilitat, adoptés una actitut de fermesa en defensa de Torre Negra com a patrimoni públic natural.

Aquesta col•laboració Moviment Ciutadà/Corporació Municipal -no exempta de contradiccions i tibantors- va obtenir una gran victòria quan el 19 d’octubre de 2010 el govern de la Generalitat va aprovar definitvament la declaració de la Serra de Collserola com a Parc Natural inclouent-hi l’espai de Torre Negra.

Aquestes quasi dues dècades de lluita i mobilització són un exemple de com partint d’una situació extremadament difícil, tenint la legislació en contra i enfrontant-se a una de les principals empreses immobiliàries del país, la victòria és possible.

Seguidament reprodueixo alguns paràgrafs de l’estudi “PLATAFORMA CÍVICA PER A LA DEFENSA DE TORRE NEGRA I RODALIES: ANÀLISI DE L’ACCIÓ COL•LECTIVA” de Manuel dominguez i Jimeno, Jesús Grau i Lopez i Arnau Guix i Boira de la Universitat Autònoma de Barcelona.

“…Torre Negra és un espai ric en biodiversitat mediterrània i clau per a la subsistència dels ecosistemes del voltant, atès que forma part de la lògica de connectivitat natural dels parcs naturals de la zona. La urbanització de la zona produiria grans agressions de valor ecològic i dificultaria en gran mesura la subsistència dels ecosistemes de la zona…”

“…La mobilització ciutadana per a protegir l’àrea forestal de Torre Negra va començar el
novembre de l’any 1993, quan l’entitat organitzadora, la Casa de Cultura de Sant Cugat, escollí
“Torre Negra forestal” com a lema de la Festa de la Tardor. Va ser en el marc d’aquesta festa
tradicional de la ciutat que es van llançar els primers eslògans contra l’operació de compra de
terrenys que havia posat en marxa Núñez i Navarro. Així mateix, en aquesta festa es van recollir
10.000 signatures en pro de la protecció d’aquesta zona en una ciutat de poc més de 50.000
habitants.
Mesos més tard, el febrer del 1994, es va anar un pas més enllà en l’organització d’aquesta
mobilització ciutadana amb la creació de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Torre Negra i
Rodalies. Aquesta plataforma neix amb dos objectius concrets, canviar la qualificació de sòl
urbanitzable no programat, la categoria assignada a la zona pel Pla General Metropolità de 1976, a no urbanitzable, i elaborar un pla especial de protecció…”

“…La Plataforma en defensa de Torre Negra i Rodalies integra 80 entitats majoritàriament
radicades a Sant Cugat. Hi ha organitzacions ecologistes o relacionades amb activitats que tenen a
veure amb el medi natural. Entre les primeres destaca, com en tantes altres plataformes, la presència d’ADENC. Entre les segones, un tipus d’institució que, a través de la seva representació local, tampoc falta mai, el Club Muntanyenc de Sant Cugat. La resta són organitzacions cíviques, veïnals, culturals, lúdiques i agrupacions polítiques, sindicals, grups d’interessos, totes elles d’abast local. A escala més petita, hi ha entitats de barri, comunitats educatives, casals de gent gran o associacions vinculades a establiments particulars o formades a l’entorn d’activitats sectorials o molt circumscrites. Hi ha representants d’associacions de joves pagesos…”

“…D’una banda, com ja s’ha explicat, trobem la Plataforma, un actor altament institucionalitzat
perquè ha arribat a transcendir el nivell purament ciutadà per integrar-se en una Comissió de
seguiment creada per l’ajuntament on es troben una representació del govern municipal i una
representació de l’oposició…”

“…L’any 2002, la Plataforma Cívica per a la Defensa de Torre Negra i Rodalies proposa la
creació del Parc Rural de Torre Negra i Riera Major, en terrenys no només de Sant Cugat sinó
també en altres dins el terme municipal de Cerdanyola del Vallès.

L’any 2003 seria l’any en què la Plataforma veuria aconseguit un dels seus dos objectius
inicials, que el sòl fos declarat no urbanitzable. Això succeí el 21 d’octubre de 2003, quan un cop
finalitzats els tràmits instats per l’Ajuntament, el Pla General Metropolità fou modificat, passant els terrenys de Torre Negra a tenir la qualificació de “zona agroforestal”, amb la consegüent prohibició de construir…”

“…Transcorreguts quinze anys de conflicte, la Plataforma reivindica que les rodalies de Torre
Negra, convertit en Parc Rural i Forestal, formin part del Parc de Collserola, a punt de ser declarat “Parc natural” per la Generalitat de Catalunya, que és el grau de protecció més alta que reconeix la legislació catalana. Els propietaris, per contra, continuen defensant el seu dret a utilitzar aquell espai de la manera adequada als seus interessos…”

“…Tornant a l’àmbit judicial, cal esmentar que el conflicte de Torre Negra ha donat a lloc a
diverses sentències i interlocutòries dels tribunals, com ara el Tribunal Suprem i el Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya. És precisament una interlocutòria d’aquest últim, amb data del 4 de desembre de l’any 2007, la que obliga l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès a tramitar el Pla
d’Actuació Urbanística presentat per Núñez i Navarro conforme a la normativa de l’any 1998, quan el sòl de Torre Negra era urbanitzable…”

Amb l’inclusió de torre Negra dins el Parc Natural, es desbaraten les maniobres jurídiques de Nuñez y Navarro, doncs passa a ser “zona d’especial protecció”, amb aquesta figura, per tant, es podrà blindar jurídicament aquest sector.

Aquesta ha estat una història amb final feliç, però què passa amb les altres zones de Collserola que el PGM de l’any 76 va deixar fora dels límits del parc, els anomenats espais perifèrics o de transició?

La part més gran d’aquestes zones són al municipi de Barcelona, amb diferents qualificacions urbanístiques. Lamentablement aquí el moviment ciutadà no hem tingut la força de Sant Cugat per obligar a les institucions a rectificar el desastre del PGM.

Fa tres mesos l’Ajuntament ens ha sorprés amb la proposta de les 16 portes de Collserola. Es tracta de disenyar 16 accessos a la Serra des del vessant barceloní, en els espais de transició entre els límits del Parc i la zona urbana. Diuen que es tracta d’acostar Collserola a la ciutat, per la qual cosa ha convocat un concurs dirigit a equips multidisciplinaris d’arquitectes i d’altres professionals, perque presentin projectes de com haurien de ser aquestes 16 portes. Paral•lelament ha realitzat uns “tallers d’implicació ciutadana” amb la participació d’entitats i veins de les zones afectades, perquè aportin idees i propostes.

Pel que han anat explicant, de forma dispersa, es tractaria d’obrir nous vials, d’acondicionar grans zones d’aparcament, de construir equipaments i en alguns casos fins i tot habitatges. Des dels moviments ciutadants ens oposem a que aquests espais s’omplin de ciment, pensem que per sobre de tot s’ha de preservar el seu caràcter forestal i/o agrícola, no cal obrir nous vials per accedir a Collserola, en la majoria de casos n’hi hauria prou en fer petites millores als camins tradicionals i/o recuperar-ne algun que s’ha deixat perdre i per descomptat som totalment contraris a que s’urbanitzi i s’hi edifiqui.

Ens preocupa la manera com l’Ajuntament està portant aquest procés, pensem que no està havent-hi una veritable participació ciutadana, sembla que l’organització dels “tallers d’implicació ciutada” hagi estat un simple tràmit, per poder dir que s’ha consultat als veïns. Tal com va escriure un dels participants en la valoració d’un dels tallers “És un paripé, els polítics volen fer veure que la ciutadania participa quan sols hem estat tres hores i això és un procés que hem d’estar implicats mesos i mesos. Tot plegat, les 16 portes, és una bagenada. Parlar de malbaratar un sol euro en moments de cris tan greu com l’actual amb moltes necessitats. A més, no hi ha cap demanda social, que aquest projecte és un invent dels polítics”.

Però el més preocupant de tot són els terminis, extraordinàriament curts, en que l’Ajuntament vol enllestir tot aquest procés. A qué venen aquestes presses en l’actual situació de penúria econòmica, quan s’estan paralitzant projectes a mig fer per falta de finançament? És que estan pensant en la “iniciativa privada”? És que volen tenir el projecte acabat abans de que s’aprovi el “Pla d’Usos del Parc Natural de Collserola” ? Aquest legalment hauria d’estar aprovat abans del 19 d’octubre d’aquest any, que de ben segur d’estar aprovat, condicionaria i limitaria el projecte de “Les 16 portes”

És per això que estem reivindicant una moratòria en el tema de les 16 portes fins que no disposem del “Pla d’Usos del Parc Natural” i a partir d’aquí iniciar un veritable procés de participació democràtica per disenyar com volem que sigui la solana de Collserola. Tenim un referent molt proper de com fer les coses: Torre Negra. Nosaltres estem pel “model Recoder”, mentres que lamentablement ens temem que l’Ajuntament de Barcelona està pel “model Núñez y Navarro”
J. M. Hosta

Publicat dins de Collserola, Mirant enrere | Etiquetat com a | Envia un comentari

A HORTA-GUINARDÓ DEFENSEM UNA COLLSEROLA VERDA

A HORTA-GUINARDÓ DEFENSEM UNA COLLSEROLA VERDA
El projecte de les “16 portes” de Collserola, publicitat des de l’Ajuntament de Barcelona
com un dels gran reptes urbanístics de la ciutat, presenta molts interrogants que fan
témer intervencions futures gens desitgables. És per això que compartim les
reivindicacions del manifest “Baixem entre totes Collserola a la ciutat?”, impulsat per
diverses entitats de Nou Barris i de ciutat, i defensem la necessitat que els veïns i les
veïnes facin sentir les seves veus en la preservació de la integritat natural dels
ecosistemes de Collserola.
L’esquema director del concurs obert fa mesos descriu la Serra de Collserola com a Parc
central de la conurbació, la qual cosa es contradiu amb la declaració de Parc Natural,
obtinguda l’any 2010. És incomprensible i del tot sospitós que fins ara tot el procés
s’hagi fet a corre-cuita, sense que abans no s’hagi redactat el Pla Especial de Protecció
i d’Usos del Parc Natual. La falta d’aquest Pla hauria de ser, de fet, motiu suficient per
a una moratòria total del projecte. I més encara, si tenim en compte que s’ha exclòs en
primera instància la participació del moviment veïnal i del teixit associatiu de la
ciutat, que tant va lluitar per aconseguir que Collserola fos declarada Parc Natural.
L’Ajuntament encara no ha aclarit quina partida pressupostària dedicarà al projecte,
però ens sorprèn negativament que hagi impulsat una iniciativa tan ambiciosa com
aquesta en un context de retallades socials i d’atacs als serveis públics com la santitat i
l’ensenyament. Quin pes hi tindrà la iniciativa privada, en tot això?
D’aquest projecte, ens preocupa especialment la manca d’una visió global i naturalística
del Parc Natural de Collserola per part dels tècnics municipals, els jutges i bona part
dels concursants. També ens preocupa que els equips multidisplinaris estiguin dominats
per una visió urbanitzadora pròpia del seu ofici, i que encara no sapiguem qui formarà el
jurat encarregat de decidir quins seran els projectes guanyadors. En tot cas, considerem
que qualsevol tipus d’actuació que s’hi pugui arribar a fer, hauria d’anar precedida d’un
informe d’impacte ambiental, i s’hauria d’allunyar totalment de la lògica constructora
i especulativa i de la massificació turística. Els fràgils sistemes naturals del parc se’n
podrien veure fortament afectats.
És en aquest sentit que rebutgem la construcció de més aparcaments, l’obertura de nous
vials, la construcció d’equipaments en zones limítrofes i que el ciment domini les
franges de transició al Parc Natural de Collserola. Aquestes franges han de ser tractades
i conservades com la resta de l’espai natural. La cobertura de la Ronda de Dalt podria
contribuir a relligar les franges amb la resta de Parc, però per això és necessari que hi
predomini el verd. Volem que s’aposti pel transport públic, que els equipaments
necessaris reclamats pel veinatge es facin dins dels barris i que les zones que fan de
coixí siguin verdes, amables. Ens oposem frontalment a la MAT i al seu pas per
Collserola.
A Horta-Guinardó ens afecten directament quatre portes: la de Sant Genís (núm. 8), la
de Montbau (núm. 9), la d’Horta (núm. 10) i la de Canyelles (núm.11), que compartim
amb Nou Barris. Pel que fa a les tres primeres, proposem les mesures següents:
Porta de Sant Genís:
o Recuperació de l’aparcament disuasori de la Llosa.
o Servei de microbús. Augmentar l’horari i la periodicitat del 112.
o Desafectació dels habitatges dels carrers Cànoves i Natzaret.
o Passeig de les Aigües. Realització del tram final amb paràmetres no
agressius i menys costosos.
o Recuperació de l’antic camí del fondo de la vall del Bacallà, des del carrer
Cànoves, passant per l’aparcament del camp de futbol, fins al revolt de la
carretera de la Rabassada.
o Plantada d’arbres a l’esplanada annexa al camp de futbol, que avui fa
d’aparcament, la qual podria esdevenir l’entrada del camí del fondo.
o Adequar el camí que del carrer Natzaret s’enfila fins a can Soler.
o Can Soler per al barri, com a equipament autogestionat per les entitats.
o Recuperar com a horts urbans i zona de parc-coixí les feixes d’antigues
terres de conreu del carrer Natzaret fins a la carretera de la Rabassada.
o Senyalització de tipus naturalístic referents a la flora i la fauna.
Porta de Montbau:
o Servei de microbús per reforçar l’arribada amb tranport públic a la porta.
o Entorn de la Font de la Llet. Recuperació i arranjament del camí que hi arriba
des de Sant Cebrià.
o Entorn de la Font de la Cabra. Recuperació i arranjament del camí que la
connecta amb la font de la Llet.
o Accés a Collserola des del carrer Harmonia. Arranjament i revisió de
senyalitzacions en aquest indret. Vigilància d’abocadors incontrolats.
o Horts urbans ubicats on ja n’hi havia hagut d’espontanis: al torrent de Generet,
a sota de la font de la Cabra i al d’en Duran, just abans del parc de les Heures.
Porta d’Horta:
o Recuperació del patrimoni històric del Palau del Laberint com a equipament.
o Servei de transport públic fins a la porta.
o Desafectació de les reserves de sòl destinades al Túnel d’Horta, amb la qual
cosa ja no seria necessària la reestructuració del nus Rda. de Dalt/ Horta
Cerdanyola.
o Creació d’horts urbans a la zona delimitada entre el velòdrom i les cotxeres.
o Arranjament dels camins entre la zona de can Notari i el camí de les Aigües,
les seves fonts i la senyalització.
o Creació d’una línia d’autobús Horta/ Cerdanyola que funcioni els caps de
setmana i festius, amb parades als punts d’inici d’excursions i passejades.
En relació amb la porta de Canyelles, donem suport al model participatiu engegat pels
veïns i les veïnes de Nou Barris i a les propostes de microintervencions com a reposta a
quaselvol projecte desorbitat. Entenem que tan sols amb una nova manera de relacionarnos
amb la natura, és a dir, establint un diàleg basat en el respecte entre la ciutat i
Collserola, podrem preservar el nostre present i futur.
Assemblea d’entitats d’Horta-Guinardó. Gener 2012
hg.collserolaverda@gmail.com

Etiquetat com a | 2s comentaris

Què hem de pensar quan se’ns diu que: “Barcelona es gira cap a la muntanya i farà que Collserola penetri a la ciutat”?

En relació a l’acte de presentació del primer projecte urbanístic de CiU que l’Ajuntament de Barcelona va fet públic el passat mes de setembre, cal remarcar el següent:

Esperem que aquest urbanisme no actuï com sempre ha fet, pressionant encara més els ecosistemes naturals de Collserola.

Si el què pretenen, com diuen, és fer baixar Collserola a la ciutat, per què no ens parlen de projecte naturalístic? Consisteix, diuen, en “girar cap a la muntanya per ordenar i connectar el Parc de Collserola a través de 16 corredors, amb l’objectiu d’esborrar les fronteres entre la naturalesa i la ciutat”. Amb això entenem que el que es vol esborrar és la part de natura que queda fora del Parc Natural, i el que és pitjor, que ho pretenen fer abans d’haver redactat i aprovat el Pla Especial de Protecció del Parc Natural de Collserola.

Diuen que es fa per ordenar el Parc Natural. La natura que el parc entranya és salvatge i no cal ordenar-la ni dir-li com ha de créixer, per això és protegida amb la categoria de Parc Natural. Diuen que esborraran les fronteres, pot ser ho faran amb noves construccions?

Segons el tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, ara es tracta d’obrir la muntanya de Collserola, per fer-la més accessible i entrellaçar-la amb l’entorn urbà, salvant els obstacles que fan de barrera, com ara la Ronda de Dalt. En aquest aspecte se’n recordaran de recuperar els antics camins per fer possible l’accés peatonal als visitants del Parc Natural? I de facilitar l’accés, suprimint les tanques dels boscos públics del Laberint, Mundet, Ribes, Tibidabo…?

Es tracta, segons Vives, d’un “projecte de renaturalització de la ciutat que s’emmarca en l’estratègia de convertir Collserola en el gran parc central metropolità”. Perquè s’encaparren a parlar del parc central metropolità i no parlen del Parc Natural de Collserola? Renaturalitzar la ciutat començaria per arrencar el ciment que omple tantes zones verdes de la nostra ciutat. L’Ajuntament ha destinat 250.000 euros a convocar els concursos aquest mateix mes perquè un centenar d’equips multi-disciplinaris 5 o 6 per a cada “porta” o corredor, formats per arquitectes, urbanistes, paisatgistes, experts en viabilitat i enginyers presentin les seves propostes”. Caldrà comprovar el numero de biòlegs i la imparcialitat dels jutges.

I per què abans d’un mes? Com pensen que la ciutadania podem participar, si no ens donen temps, ni ens convoquen?

L’arquitecte i gerent d’Hàbitat Urbà, Vicent Guallart, ha detallat que els 16 projectes per obrir les “16 portes” a Collserola se situen en la Diagonal, Pedralbes, Sarrià, Vallvidrera, Les Planes, Bellesguard, Tibidabo, Penitents, Sant Genís, Montbau, Horta, Canyelles, Roquetes, Trinitat, Torrebaró i Ciutat Meridiana.

Diuen que és el model que es vol exportar a la resta del món. El primer projecte ideat pel nou equip municipal de CiU “és el primer pas per construir el nou model de ciutat que pensem”. Un model que no permet la participació, que es fa a corre-cuita i que seran els grups d’arquitectes, urbanistes, paisatgistes, experts en viabilitat i enginyers, els que acabaran fent i imposant aquest “nou model de ciutat que pensem”. Vives ha explicat que “cada corredor tindrà un tractament específic, en un model urbanístic que vol exportar a la resta del món”. “Farem que la naturalesa baixi a la ciutat i que les persones puguin pujar a la naturalesa amb naturalitat”, i uniran Collserola amb els parcs situats per sota de la Ronda de Dalt.

Perfecte!, el que sempre hem reclamat!, això sí, recordar que ja hem perdut els espais d’unió que, a mitjans dels anys 90, quan ho reclamàvem, encara restaven naturals i també, tant temps! La gran “aposta urbanística de l’equip de Trias” no ha concretat quins elements urbanístics inclourà cada projecte, que dependrà de les idees que guanyin els concursos. S’han compromès a implicar els veïns afectats. Els veïns afectats no sabem a què esperen per fer-ho. Com si en un mes pogués estar enllestit!

No han descartat noves àrees urbanes, la construcció d’equipaments i habitatges… Ja hi som!, aquí és on dol a Collserola. I tot dependrà de les idees que guanyin els concursos? Inadmissible, no hem pas lluitat força, per tal de protegir Collserola de l’especulació urbanística i aconseguir proclamar per llei el Parc Natural, per què ara corre i cuita tot quedi en mans de les pitjors de les conselleres, les preses.

La recuperació d’espais agrícoles o el cobriment d’algun tram de la ronda, són antigues reivindicacions que, esperem veure concretades així com que es recuperin les zones agro-forestals com, per exemple, la de can Piteu, i es cobreixi la Ronda, si més no, entre Sant Genís i Teixonera.

La gran aposta urbanística de l’equip de Xavier Trias, també vol completar la carretera de les Aigües en aquest mandat i connectar-la amb el riu Besòs, i acabar els 16 eixos de connexió de Collserola amb Barcelona, en un màxim de vuit anys. L’any 1996 el Col·lectiu Agudells vam dur la lluita de la carretera de les aigües, la pretenien fer a cota fixa. Al final acceptaren el criteri d’anar resseguint els camins existents, fet que estalvià força mals a Collserola i diners de l’erari públic. De totes formes, resta obrir el darrer tram, precisament el de Sant Genís dels Agudells. Com ho facin, depèn també del veïnat. O no pensa així l’alcalde Trias?

També es preveuran zones d’aparcament, diuen que per fer més accessible el parc als ciutadans que no puguin arribar en transport públic. Més aparcaments? una aposta caduca sobre el tipus de transport menys col·lectiu. No ho permetrem. Amb el que ens va costar aconseguir el servei públic de microbús i el que li ha costat entendre al barri l’estretor dels seus carres per tal de no malmetre més la muntanya, i que ara ens omplin el barri de coxes… no acceptarem que un cop més els cotxes omplin les zones verdes. Reclamem que intensifiquin els transports públics existents. Que s’ampliin els horaris del 212. Quants cops els veïns de Sant Genís han hagut d’abandonar les audiències públiques o d’altres actes socials per què el darrer autobús acaba el servei massa d’hora?

El consistori té previst seleccionar, abans que acabi l’any, els equips interdisciplinaris que concursaran i, presentar els guanyadors durant el primer trimestre del 2012 per iniciar els treballs en el segon trimestre de l’any vinent. L’Ajuntament no ha calculat quants diners costarà dur a terme el projecte urbanístic, perquè dependrà de les propostes que resultin guanyadores. Preses i més preses. On i per quant serà la participació ciutadana?

Vives va reconèixer que serà un volum important d’inversió la que s’esmerçarà en aquest projecte, s’ha compromès a tenir acabada la connexió total de Barcelona amb Collserola en dos mandats.

Sembla que tot plegat depengui d’un concurs. Com podrem participar les entitats, grups, i col·lectius que conformem la societat civil? No podrem dir la nostra abans del concurs?

Y les persones Sr. Trias que no anava a governar la ciutat de les persones?. Les persones seguim reclamant una democràcia participativa, volem que s’ens tingui en compte i s’ens deixi participar activament en l’esdevenidor de la nostra ciutat, la que volem.

Cal exigir a l’alcalde Trias que prioritzi la conservació de Collserola i no inicii cap projecte, sense abans haver redactat i aprovat el Pla Especial de Protecció del Parc Natural de Collserola.

Juli Fontoba i Sogas

Vicepresident dels Consell de barri de Sant Genís dels Agudells

Membre del Consell Consultiu del Consorci del Parc Natural de Collserola

I membre del Consell de Medi Ambient i Sostenibilitat de Barcelona

Publicat dins de Collserola | Etiquetat com a , | 1 comentari

UNA RUTA BIÒFILA DENUNCIA LES ACTUACIONS DE LES INSTITUCIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS DE LA CIUTAT.

BARCELONA. UNA RUTA BIÒFILA DENUNCIA LES ACTUACIONS DE LES INSTITUCIONS SOBRE ELS ESPAIS VERDS DE LA CIUTAT.

 

La biòfilia és el nostre sentit de connexió amb la naturalesa i amb altres formes de vida de caràcter innat i producte evolutiu de la selecció na­turai que actua en espècies intel-ligents, la supervivència de les quals depèn de la connexió estreta amb l’ambient i d’apreciació a la pràctica de les plantes i dels animals. El contrari és necrofilia. Aixi és com comenta la publicació editada per la secció sindical de la CGT a Parcs i Jardins amb motiu de la Ruta Biofila a través dels parcs de Barcelona que organitzen juntament amb el Col.lectiu Agudells-Ecologistes en Acciò Catalunya. Tot i que la ruta es fa amb el pretext de "descobrir l’entranyable relació entre les barcelonines i la natura que les envolta" -motius aparentment biòfils-, la ruta fa parada a cinc parcs i jardins de Barcelona caracteritzats, precisament, per l’actuació necròfila que l’Ajuntament de Barcelona o altres institucions han fet sobre ells al llarg de la història. És a dir, parcs que han estat tancats i parcialment

com és el cas dels Jar­dins Costa i Llobera del Parc de Montjuìc, dissenyats enmig d’una gran operació urbanistica. També es pot destacar el cas del Parc del Centre del Poblenou, fet "per ser vist des dels hotels"; o dels parcs que s’han vist deteriorats per l’abandonament de la institució, com els Jardins del Laberint d’Horta. Tanmateix, aquestes actuacions necròfiles s’han vist contrarestades per moviments veìnals i ecologistes que, tossuts, s’hi han alçat en con­tra. La plataforma SOS Laberint, a Horta; les mobilitzacions contra el 22@ al Poblenou, o els projectes de  Can Masdeu i Can Soler, a Collserola, són algunes de les resistències que han trobat "els voltors especuladors" que, segons els grups naturalistes, "sobrevolen la ciutat de Barcelona".

 

La polftica ‘necròfila’ del consistori ha fet que es tanquessin i es privatitzessin parcialment diversos parcs, com els Jardins Costa i Lloera

 

Cinc anys tancats per culpa de l’Hotel Miramar

 

Els Jardins Costa i Llobera són uns dels jardins més prestigiosos del món en el seu sector, segons el New York Times. Jardì de cactàcies situat a Montjuiic, des de 1970 va ser victima de la construcció d’un tùnel, fet per allunyar el trànsit d’un hotel de luxe i de la pràctica del tir al colomi. El tir al colomì, que es practicava des del Castell al cim de la muntanya, provocava autèntiques pluges de plom, que, un cop tocaven terra, mataven les plantes. Abolida aquesta pràctica el 1996 gràcies a la lluita del Col-ectiu Agudells i les jardineres de la CGT, els jardins van haver de fer front a l’arribada d’un hotel de luxe a uns jardins situats a tocar, els de Miramar. L’Ajuntament, inversor de la construcció de l’hotel en un 10%, va tenir la pensada de construir un tùnel per allunyar el trànsit rodat de l’hotel. La pensada va costar 6,9 milions d’euros i va suposar el desviament d’aquìfers i l’assecament dels aiguaneixos del Poble-sec, que van provocar el tren-cament d’una canonada interior a causa dels lliscaments de terrenys. Les conseqùències: una reforma que havia de durar un any i havia de costar 2,5 milions d’euros ha esdevingut una obra que ha tingut el parc tancat durant prop de cinc anys i que ha costat 4 milions d’eu­ros. Mentrestant, l’hotel s’ha quedat part dels jardins Costa i Llobera i s’ha situat privilegiadament davant els Jardins Miramar, que serveixen de parc privat durant recepcions i banquets.

 

Un parc contra-natura per ser vist des dels hotels

 

 

EL Parc Central del Poblenou és, segons una de les jardineres que hi treballa, Natàlia, "un parc fet contranatura". Dissenyat al mateix temps que el projecte urbanistic 22@ i com a enclavament clau de l’obertura de la Diagonal fins al Besós, Jean Nouvelle no va tenir en compte les necessitats dels éssers vius. El parc està basat en un somni del famós arquitecte , també autor de la Torre Agbar. Per exemple, la pluja (un dels elements del somni) està representada per tot d’arbres plantats sense respectar el marc de plantació (separació necessaria entre arbre i arbre perquè puguin créixer adequadament), cosa que està fent que molts arbres s’estiguin morint. Segons Natàlia, "s’ha fet una mala selecció d’espècies, que ha propiciat la proliferació de plagues i no s’han tingut en compte criteris de seguretat", ja que "les branques d’alguns arbres pengen fins a terra i dificulten el trànsit a peu". De fet, és un parc dissenyat per ser vist des de dalt i, com diuen algunes veìnes, "per ser vist des dels hotels". Cal destacar l’elevat cost de la cons­trucció del parc (44 milions d’eu­ros) o el fet que cada cadira valgui 6.000 euros. Un exemple del sense sentit que suposa aquest parc és el Pou del Món, una zona del parc on un carni descendent fet en forma d’espirai condueix a una petita construcció amb una tapa. A dins, hi ha una pantalla on s’hi hauria de veure Guayaquil (ciutat de l’Equador) a través d’una carn. l’arqui­tecte no va tenir en compte que, a Guayaquil, és de nit quan aqui és de dia i que, quan alla és de dia, aqui, el parc és taneat

 

Parc pùblic deteriorai a 2,17 euros l’entrada

 

Els jardins del Laberint d’Horta són els jardins històrics més antics de Catalunya. L’Ajuntament de Barcelona va adquirir-ne la propietat l’any 1967 a canvi de la com-mutació d’uns terrenys a l’avinguda de Pedralbes amb la f amflia Desvalls. Després de 40 anys de propietat municipal, diverses enti-tats ciutadanes denuncien el deteriorament i l’abandonament al qual estan sotmesos els jardins, el fet que s’hagi de pagar entrada des de l’any 1994 (excepte els dimecres i els diumenges) per gaudir d’un espai pùblic i que, una de les zones, el Jardi Eclèctic, romangui tancada al pùblic. Un dels edificis que pateix més l’abandonament és el palau, on les balustrades, els esgrafiats i els merlets es desdibuixen, s’esfondren les teulades i els pisos s’omplen de runes. El palau compta amb detalls neogòtics, barrocs i motius neoàrabs, fet que fa que les entitats el qualifiquin “d’inigualable" o "magnìfic". La deixadesa municipal no arriba, però, al Jardì Eclèctic, que conti­nua tancat tot i que, al seu interior, hi trobem dos grans arbres catalogats d’interès local, un til-ler i un cedre. Per exigir la restauració del palau i reclamar l’obertura del Jardì Eclèctic el Col-lectiu Agudells i altres enti­tats com associacions vemals, assemblees de joves, centres socials i sindicats van redactar el manifest SOS Laberint d’Horta

 

 

Escrit per en Manu Simarro i publicat a la DIRECTA el 20 abril 2011

Publicat dins de General, premsa, xarxa | Etiquetat com a | 1 comentari

Ruta biòfila a traves dels parcs de Barcelona

Ruta biófila

a traves dels parcsde Barcelona

La biofilia és el nostre sentit de connexió amb lanaturalesa i amb altres formes de vida de caracter innat i producte evolutiu dela selecció natural que actua en espècies intel·ligents la supervivència de lesquals depèn de la connexió estreta amb l’ambient i d’apreciació pràctica de lesplantes i dels animals. La biofilia és la passió per tot el que es viu, és una passiói no un producte lògic, no està en el "Jo" sinó és part de la Personalitat. El contrariés necrofilia

1ª parada

Montjuïc

Jardins Costai Llobera

La muntanya de Montjuïc durant segles ha estat un lloc      d’esbarjo al que acudien els barcelonins,tot fugint de la insalubre  ciutat enrecerca de les fonts, del aire pur, fugint de l’amuntegament al que erencondemnats  i per retrobar-se amb lanatura.

Aquest singular jardí de cactàcies de l’any 1970,el Costa i Llobera,  va patir durant mesde 25 anys la pluja constant de plom fruit dels afusellaments sistemàtic deltir als colomins. Sens dubte un flagrant doble atemptat a la vida. Si be escert que per la mort de les aus no vam saber fer res, si indirectament, atraves de la defensa dels cactus. El col·lectiu ecologista Agudells i el suportde la secció sindical de la CGTvaren fer possible acabar a Montjuïc amb aquella barbàrie contra la vida,corria l’any 1996.

Mes amunt, des del maleït castell les"autoritats" bombardejaren repetidament la Barcelona revoltada dels.XIX. Insurreccions motivades per la misèria i les duris-simes condicions detreball a que era sotmesa la classe treballadora.

El castell ha estat veritable victimari de laclasse treballadora,  les seves masmorresforen sales on els treballadors eren despietadament torturats. Als seus fossarsa tombar de segle XX foren afusellats, nombrosos anarquistes per el sol fet de ser-ho, per les seves idees. Ferreri Guàrdia insigne pedagog fundador de l’Escola Moderna 1909 fou un de tants. ElPresident Company també mori afusellat en mans dels necròfils de torn, quedurant quaranta anys, submergiren la ciutat en la reprensió.

Pel que fa als recursos comunals, propietatsmunicipals com ara la finca de Miramar, dir que ja al 2003  fèiem públic el rebuig a la remodelació perconvertir l’edifici en hotel de luxe, amb Inversions públiques milionàries quevan acabar a "mans amigues" amb unes repercussions mediambientals deltot previsibles, desviament d’aqüífers, filtracions i lliscament de terrenys,en el Jardí Públic Costa i Llobera, en definitiva més inversió pública percorregir, la mala gestió.

L’Hotel Vela, a la façana mar de Barcelona “nauinsignia” de la disbauxa neo liberal que anem patint recentment vulnera la lleide costes, menysprea els efectes sobre el mar del canvi climàtic, tot envaintl’espai mari. Va ser impossat i construit contra la voluntad manifesta de laciutadania, que va impulsar la societat civil a través de la lluita de l’Associacióde Veins de l’Ostia, Ecologistes en acció, Can Masdeu…

En itinerari.

Ciutadella

Cal remuntar-se al fatídic any de 1714, quantdesprès de catorze mesos d’a-sedi la ciutat es vençuda, aquest fet porta a l’enderrocde tot un barri de la ciutat. El feren enderrocar als mateixos veins que a partno cobraren cap imdemnitzacio, tot per aixecar-hi una fortalesa militar. Vintmil soldats contaven els vencedors per sotmetre i anular els minsos dretsciutadans, la fortalesa era  disposadasempre a sufocar las revoltes, els seus canons apuntaven a la ciutat.

A la que Barcelona s’en va poder  desempallegar, s’enderroca la odiadaCiutadella 1868. Amb motiu de la primera exposició Universal , es va recuperarcom a primer i durant força anys, únic parc públic de la ciutat. L’any 1892s’inaugura el parc zoològic, els primers animals provenien de la col·lecció queen Ll. Martí Codolar tenia a laGranja Nova, a Horta. El sentit col·leccionista Victorià dels.XIX avui malgrat tot, sembla prevaldre, doncs tenim la recent adquisiciópublica d’un elefant tot i les crítiques de veterinaris i treballadors del zoo,que s’asegurèn  que no es possiblemantenir a dos elefants en un espai que ronda els mil metres quadrats. I mestenint en comte que molts dels animals que hi subsisteixen al Zoo, ocupen forçaespai i no estan en perill d’extinció.

                                                         2ª parada

Eixample

Parc del Centredel Poble Nou.

Desprès d’una de les moltes epidèmies que patí laciutat durant el s.XIX, a Barcelona al clamor popular de "Abajo lasmurallas" s’enderroquen les muralles que la constrenyien, donant pas a laocupació urbana del fèrtil Pla. El Pla d’Eixample d’en Cerdà, imposat per lesautoritats militars conformà les bases de la ciutat il·limitada, fins el puntd’engolir-se els municipis veïns. La resposta contra les annexions contà amb lapopulosa classe obrera.

Mes de cent anys desprès de la pèrdua de autonomiamunicipal, la supossada "descentralització" de la que s’en vanaglorial’Ajuntament, en la pràctica es queda en res. Es del tot minsa doncs ni elmateix alcalde la respecta. Cal dir que si aleshores els veïns d’aqueststerritoris podien elegir directament els seus representants territorials, avuies l’alcalde de Barcelona el que imposa els Regidors dels districtes, abocantel que vol sobre els seus territoris. Al hora la participació ciutadana, ques’imposa des de l’Ajuntament queda totalment palesa en el model de ciutat.

El disseny a laconstrucció del Parc del Centre del Poble Nou evidencia la manca de respectedels gestors del Comú (l’ajuntament”), vers la participació i el respecte a lesnecessitats i demandes del veïns. El despotisme del disseny es el que condemnaels veïns, a la vida vegetal i animal forçada a sobreviure en l’absurd d’unaciutat escaparat turístic, on la opinió del veïns no hi conta. L’ego d’unartista supedita la convivència, i contranatura posa portes al camp. Ifinestres tancades amb vidres on topen els confusos ocells.

 

Parc de la Pegaso

Privatització delservei públic.

 

L’antiga fabrica de la Pegaso donà pas l’any 1986, a uns esplenditsjardins  fruit cal dir-ho de la lluitadel moviment veinal que amb fermasa ho va reivindicar per a be de les barriadesde St. Andreu de Palomar i de laSagrera.

Recentment hem vist com els garants del mantenimentdels parcs i jardins publics de la nostra ciutat, externalitzaren elmanteniment del Parc. Ho fan tant barroerament que al concurs, de les quatreempresses que liciten, tres coincideixen al cèntim amb la xifra 2 euros persota del topall establert, mentre l’altre ho fa un 10% més econòmic. Parlantclar i català es va establir previament l’empresa que s’habia d’adjudicar elcontracte sent aquesta acció del tot il·legal. S’ens dubte els trevalladorsd’aquestes empreses cobraran per sota del que precisen per subsistir, treballaranprecariament. Difícilment podriem anomenar integració a aquesta pràctica, peròsi que ho seria contractarlos directament per l’Institut Municipal de Parcs iJardins amb unes condicions dignes iguals a les de qualsevol altre treballadori amb possibilitats reals d’emancipació i autonomia, lluny de inquivir-los enguetos per questions de salud. Com deia un dels fundadors de  la ecologia social, l’anarquista PedroPropotkin, “a cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons laseva capacitat". Una raó més pel que demanem  la convocatòria de places públiques per donarun servei de qualitat i humà.

3ª parada.

Els Tres Turons

Antiaeris Turó de la Rovira

El cim del turó dela Rovira, alCarmel constitueix un formidable mirador sobre el pla de Barcelona, durantsegles ha estat un punt estratègic des d’on els assetjadors de Barcelona, enaquest com a la resta dels Tres Turons, ins-talaren bateries. Per últim cop iper defensar la ciutat dels bombardejos feixistes, durant la darrera guerraCivil, era el primer cop que es bombardejà a la societat civil.

Fins als anystrenta, ja al segle XX, el Carmel va ser el clàssic barri de cases amb hort,però l’arribada en massa de la immigració, procedent de diferents llocsd’Espanya, va canviar completament la fisonomia del barri. A la fi de la dècadadels quaranta i durant els cinquanta, es va anar omplint de barraques i on era freqüentl’auto-construcció, sense permís municipal. Durant els anys seixanta, com passàen altres zones de laBarcelona pobre, les immobiliàries, emparades en lano-actuació de l’Administració, van imposar un paisatge de grans blocs depisos, sovint construïts sense criteris de planejament urbanístic, situantcases de veïns en carrers sense asfaltar, molt empinades i sense una correctacomunicació amb la resta de Barcelona.                                           

En la dècada delssetanta, l’ànim de lucre immobiliari va provocar l’aprofitament dels desnivellsper construir més pisos dels permesos, en forma de subterranis excavats directamenta la muntanya. Es va anar ocupant tot l’espai sense cap planificació.

L’nversió milionària emprada recentment al ParcGüell per tal de rehabilitar el parc a causa de la massificació turística fruitd’un model gens sostenible i per la manca de un manteniment adequat. Larecorrent amenaça de cobrament d’entrada, i del tancament total del parc, laconstrucció de 6 nous establiments d’hostaleria, a costa de perdre zona verda,sembla que no ha reeixit. Si seguiran promocionant aquest tipus de turisme tantcostós per la ciutat des del punt de vista mediambiental. 

Les darreres tempestes de vent i neu malmeteren centenars d’arbres de la zonaforestal que no han estat replantats.

Barcelona l’any  1977 era una ciutat llibertària. Els dies 22,23, 24 i 25 de juliol d’aquell  l’any ,el Saló Diana, al carrer de Nou de laRambla, i el parc Güell, es van convertir en els polsprincipals de les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el happening iel debat polític i social en què van participar unes 600.000 persones, lamajoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot. Durant les jornades,als escenaris del parc Güell, lúdics i frescos de nit, es succedien elsconcerts, corrien els panflets amb la A envoltada d’un cercle i aquellsdies van arribar els que en aquell moment per molts semblaven els pioners del’ecologia, que van construir al Parc Guell un molí de vent alternatiu. 

"Jo de totallò en destaco la pau, l’harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va ferl’amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb unpudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d’ecologia, feminisme i educacióque no ha tornat a repetir-se", diguè en Pepe Ribas.

Però aquell curtestiu de l’anarquia va durar molt poc. Els provocadors i els infiltrats vanradicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar per un llarg temps, elcolofó a la Barcelonanegre-i-vermella de la transiciò. 

4ª parada

Parc dels Jardinsdel Laberint d’Horta. 

Els Jardins del Laberint d’Horta són els jardinshistòrics, museu dins la natura, més antics de Catalunya, així és reconegut perla Carta deFlorència, firmada pel Govern Espanyol el 1981. A l’hora, el seupalau forma part del catàleg dels monuments històrics-artístics de Barcelona.

Els Jardins del Laberint d’Horta varen costar bencar a la ciutat de Barcelona. L’any 1967, els propietaris ja no voliencontinuar mantenint un patrimoni que no donava cap benefici i, en canvi,comportava moltes despeses de conservació. És aleshores quan l’Ajuntament vacommutar els Jardins per terrenys de l’avinguda dita avui de Pedralbes a favordels Desvalls. L’any 1970, l’Ajuntament feia una primera restauració. Mesos méstard, s’obria per a ús de tota la ciutat, el que seria el primer jardí històricde la Ciutat. L’any1994, després d’una nova restauració amb diners de la Comunitat Europea,obria novament les portes, amb protestes veïnals doncs, a partir d’aquestadata, el municipi fa pagar entrada, llevat dels diumenges i dimecres.

Han passat molts anys des que l’Ajuntament se n’hafet càrrec, quaranta quasi bé, sense que gaire be no s’hagi actuat per tald’aturar el progressiu deteriorament del palau.  Tots aquests anys, desdel 1994, s’ha estat recaptant entrades, gravacions de pel·lícules, anuncis,etc. Doncs, bé, aquests beneficis no han anat a parar pas a la conservaciód’aquest patrimoni arquitectònic, artístic i històric, per altra bandainigualable, de Barcelona. El magnífic palau romàntic, de gust orientalitzat,amb detalls neo-gòtics, barrocs, i marcats motius neoàrabs, cau davant lapassivitat de l’Administració. El palau enyora el soroll de les tasques delsmanobres. Els nombrosos motius ornamentals, balustrades, esgrafiats i merletss’esvaeixen amb el pas inexorable del temps i la deixadesa. Les teuladess’esfondren. Els pisos s’omplen de runes.

 

Per tal d’aturar el progresiu deteriorament d’aquestpatrimoni s’organitzà SOS Laberint, de la que en forma part la seccio sindicalde la CGT deParcs i Jardins.

El fet que el jardí Eclèctic del Parc delLaberint es mantingui tancat als visitants. I més quan be que se’ls cobraentrada es del tot reprovable. En aquest magnific jardí no s’estalvien les tasquespròpies del seu manteniment, un munt de recursos emprats que de cap manera sondestinats al gaudi ciutadà. En vida dels marquesos es podia entendre lo delJardí Domestic (privat). Ara en ser del conjunt de la ciutadania, perd tot elsentit.

Entre els molts  arbres que amaga elJardí Eclèctic, sobresurten dos de magnífics, un til-ler i un cedre, catalogatstotsdos d’interés local, es de lamentar que els visitants dels jardins no puguinapreciar la seva benèvola monumentalitat. 

El fet de possibilitar el gaudi ciutadà no implicagrans despeses, ni que nomes sigui per optimitzar les que es venen fent, es dejustícia que aquest parc quedi obert al públic.

“L’art i la natura engendren la bellesa” es ellema que Joan Antoni Desvalls i d’Àrdena va llegar com emblema dels Jardins delLaberint, que a dia d’avui bé podria servir d’exemple a seguir per als“nostres” polítics, per tal que entenguesin la imperant necesitat, de un urbanismebenevol que entengui que ha de propiciar, per al be comu, un contacte  lo mes armoniòs posible, entre ciutat i la Serra de Collserola.

5ª a  parada

Collserola

Can Masdeu 

Barcelona inicià el setge a Collserola afinals del segle XIX, entre els anys 1897 i 1921, malgrat la seva oposició, s’annexionaels municipis del pla de Barcelona endintsan-s-he al bell mig de Collserola isotmetent així, progressivament, els conreus, els boscos, les fonts, lesrieres, les torrenteres i els turons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll) quepatiran la forta pressió urbanística exercida per les ànsies de creixementil·limitat. 

La Barcelonametropolitana té un dèficit escandalós d’espais verds a l’abast del ciutadà iaquest és el paper que se li atorga al Parc de Collserola, el qual té uns tretsespecials que intensifiquen la condició de jardí urbà. Te una dimensióconsiderable: 7.500 hectàrees qualificades d’espai forestal,  contacte amb la ciutat: a menys de cincquilòmetres de plaça Catalunya,  posiciócentral a l’Àrea Metropolitana, al voltant del qual giren les ciutats i lesvies de comunicació.

Així, Collserola,com espai natural rodejat per una metròpoli, està amenaçada i agredida per unasèrie de processos que posen en dubte que el Parc Natural compleixi la funció de protecció que se li haassignat 

Una de les lluites que continuen actives aCollserola és la relativa a la protecció i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de can Masdeu, situadaal límit entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de lesúltimes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de 50anys del total abandonament de la finca i del conseqüent deteriorament de CanMasdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola associada, lainstitució que regenta la propietat, la Fundació Hospitalde Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i méstard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi de Metges. Ambtot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suport i la implicació popularde què ha estat objecte el projecte d’autogestió en curs ha aconseguitfrustrar, de moment, els plans que amenaçaven la vall. És important destacarque l’òrgan que s’ocupa de la gestió del patrimoni de laFundació està constituït per funcionaris de l’AjuntamentdeBarcelona, de laGeneralitat i pel Bisbat de Barcelona. Paradoxalment, encontraposició als plans de laFundació d’urbanitzar parcialment la vall, l’Estudiestratègic de la vessant barcelonina de Collserola (Boada, 2003) remarca laseva importància natural i agrícola, alhora que fa referència a la necessitatde recuperar l’antiga infraestructura agrícola de terrasses, mines d’aigua ibasses. És precisament en aquest sentit que, a través de l’autogestió i del’autoorganització, autònomament i sense cap tipus de participacióinstitucional (exceptuant el setge policial i el políticolegal), duu més de nouanys treballant el col·lectiu dels  hortscomunitaris okupats de la Vallde Can Sant Genis, el qual està integrat pels actuals ocupants de Can Masdeu iper una cinquantena de veïnes i veins de Nou Barris.

 

5ª b parada

Collserola

Can Soler

La lluita constantdels grups ecologistes, naturalistas i veinals han aconseguit que Collserola haguiestat per fí, declarada en part, Parc Natural, ho celebrem principalment per lapart de la Serraque ha entrat, no pas per la que ha quedat exclosa de la protecció, i sobre laque volen com voltors els especuladors de sempre. La persecussiò i setge de lafauna per part dels Caçadors, el seu fi constitueix unaltre fita.

Les demandesecologistes per la creacio d’horts urbans i despres vers la restauracio de laMasia Can Soler, com a equipament mediamviental donaren alguns fruits. Ara la barriada reclama la recuperació de lazona agro-forestal que queda de la veina masia de Can Piteu com a millor formad’organitzar aquest espai com a zona de pre-parc, zona de transició entre laciutat i la natura, bancs, arbres, horts, basses, granotes, ocells, insectesetc. 

No es desitjableni els veins de Sant Genis dels Agudells bolen permetre la seva progressivadegradació, ni aceptaran cap projecte que no passi per la regeneració d’aquestespai agro-forestal, peça inprescindible del mosaic necesari per el desenvolupamentde la biodiversitat al Parc Natural de Collserola.  Al hora que plegatsreclamen, de fa anys la recuperació de les aigües de Can Soler, que es vessen directamenta la claveguera.

Calen mes hortsurbans de gaudi comunal, entre arbres, ombrejats bancs i el cant dels ocells.Hem d’aconseguir fer que el rossinyol torni a omplir aquesta part de Collserolaon rarament no se l’escoltava, amb el seu cant.

 

  Nota final                Ecologia i anarquisme

 

Piotr Kropotkin geògraf i naturalista, a part depensador polític rus, sent considerat un dels principals teòrics del movimentanarquista, dins del que va fundar l’escola de l’anarcocomunisme, per tal de refutarla lluita per la vida com a eix central en l’evolució, realitza una sèried’estudis i observa que les espècies, lluny d’ostentar una lluita aferrissadaper sobreviure, mostraven una conducta altruista que ell definiria com a«suport mutu». De tal forma, l’altruisme entre les espècies va ser per a ell,el que proporcionarà a les mateixes l’èxit en la lluita per l’existència. EnCampos, fàbriques i tallers , va mantenir que la societat anarquista es basariaen la confederació de comunitats que unirien el treball manual i l’intel·lectualaixí com la indústria i l’agricultura en una harmonia sempre respectuosa amb elmedi ambient i l’ésser humà. Així mateix, en L’ajuda mútua, Kropotkin vadocumentar com la cooperació dins de les espècies i entre elles i el seu entornés igual o fins i tot més beneficiosa que la competició. 

L’obra de Kropotkin, juntament amb la de WilliamMorris, els germans Reclus (tots dos geògrafs de fama mundial), i la de moltsaltres, com per exemple la d’Henry David Thoreau, van asseure les bases del’interès de l’anarquisme, tambe a casa nostra pels problemes ecològics d’avui.                                                                     
Entre els suggeriments ecològics es troben freqüentment l’autonomia(autogestió) i el federalisme (localisme) o policentrismo en l’organització iproducció de desenvolupament sostenible, tecnologia apropiada i energia verda,amb la corresponent autonomia que comporta el no dependre ni de laagroindustria ni de les grans plantes generadores, enllaçantt amb el principi anticentralistallibertari.

                                                                                         
”La biofilia és el precari vincle emocional que lliga a humanitat amb la terra,vincle emocional d’els qui lluiten per conservar el que queda del medi ambienti els éssers vius ".

                                                                                                           Jeremy Rifkin

                              "Els veritables amants de la terra no somien amb convertir-se en elsadministradors del planeta, sinó amb el dia en el qual els éssers humans hagindeixat d’importar”

                                                                                                          Jeremy Rifkin

 

 

 

 

 

 

La ruta biòfila es celebrarà els següents dies:

     9 d’abril.

     8 de maig.

     5de juny.

     4 de setembre.

     2 d’octubre.

Es desemboluparà pels següents parcs:

     Montjuïch. Costa i Llobera.

     Parc del Centre del Poble Nou.

     Parc dels Tres Turons. Antiaei.

     Jardins del Parc del Laberint d’Horta.

     Collserola. Finals alternatius a Can Masdeu o CanSoler. Amb actuació musical i cava.

Preu de la ruta: 5 euros.

50 places.

Aquestes dates podrien variar depenent dels posibles imprevistos.            

 

La propia Ruta

Sortida.  L’autobús farà duesrecollides:

     8:30 h. al metro de Canyelles (línea 3 de metro)al costat  del Centre de Manteniment deParcs i Jardins.

     8:50 h. a les Torres Venecianes de la plaçad’Espanya (línea 3 i 1 de metro).

 

Porteu-vos l’esmorçar, el prendrem al Parc del Centre del Poble Nou.

La ruta finalitzarà a les 14:00 h. a l’estacio metro de Canyelles (línea3 de metro)


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



      


 

 

Publicat dins de General, Mirant enrere | Etiquetat com a | Envia un comentari

Collserola a Barcelona: història d’un desencontre

 De , Barcelona, marca registrada 

Collserola a Barcelona: història d’un desencontre

 

Barcelona inicià el setge a Collserola a finals del segleXIX, l’any 1897, en

annexionar-se, malgrat la seva oposició, els municipis delpla de Barcelona: Sant Martí, Sants, Gràcia, Sant Andreu, Les Corts i SantGervasi. A continuació, amb les annexions d’Horta, 1904, i de Sarrià, 1921,carenejant per Vallvidrera, Barcelona s’endinsava al bell mig de Collserolasotmetent així, progressivament, els conreus, els boscos, les fonts, lesrieres, les torrenteres i els turons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll)d’aquests municipis a la forta pressió urbanística exercida per les ànsies decreixement il·limitat. 

El 1932, després que des de les primeries del segle XXcomencessin a aixecar-se urbanitzacions i cases particulars il·legals a laserra, el Regional Planning del Pla Macià defineix Collserola com a reserva debosc, cosa que també es contempla al Pla

Comarcal de 1953, el qual valorà la serra com a parcforestal i reserva de bosc. Tanmateix, l’acusada laxitud del pla va permetre lasistemàtica desafectació de terrenys

collserolins que foren designats per a usos esportius,sanitaris, zones verdes o parcs. L’any 1959 s’elaborà el Pla provincial el qualva incloure Collserola en l’anomenat Parc Natural del Tibidabo.

A finals dels anys 60 Barcelona s’havia transformat en unagran massa. Dins la trituradora del desenvolupisme s’aixecaven barriadessenceres sense cap obligació per part del constructor ni del municipi de ferescoles, ambulatoris, transport públic ni cap equipament. La dictadura afavoriala manca de cap tipus de control popular. Turons i terrenys, fins feia quatredies ocupats per la pagesia, van donar pas a polígons

d’habitatges de diferent qualitat (depenent de la barriada)com el Carmel, el Coll, laRovira, laPeira… Pel nord de Sant Andreu s’estenia la ciutat, donantpas a Nou Barris. I per la part de laVall d’Hebron naixien Montbau, un nou Sant Genís delsAgudells i la Fontdel Gos, a Horta Guinardó. Òbviament, el desenvolupisme franquista agreujà lesagressions posant definitivament en perill la integritat natural de Collserola.Tant

el fèrtil pla de Barcelona com la serra de Collserolaconstituïren durant molts segles el rebost, el llenyer, les pastures, el pulmói les millors aigües de les que Barcelona se n’aprofità durant segles. Sotmesosaquests valors naturals de la col·lectivitat, la pressió ja no s’aturaria sobreel que subsistí, malgrat que la resistència i la resposta«ecologista-veïnal-alternativa» va continuar creixent al mateix ritme que laconsciència social vers la protecció de la natura.

Així arribem al 1976, any en què s’aprova el Pla GeneralMetropolità (PGM). Tot i que, en la línia del Regional Planning del 32 i delPla Comarcal del 53, el PGM defineix Collserola com espai forestal deprotecció, a la pràctica va representar la sentència de la serra ja que feiaseguidisme del projecte Porcioles de metròpoli: per una banda, contemplava laconstrucció dels túnels de Vallvidrera, Central i Horta i de la Via de Cornisa, a més delperllongament de la carretera de les Aigües, entre d’altres projectes.D’aquesta manera, tot i que el PGM pot considerar-se salvador, en part, delsboscos collserolins, esdevé, a la vegada, el seu botxí en contemplar aquestseguit de vials que fragmenten el gran bosc i que creen importants efectes debarrera, augmentant els índexs de contaminació i transformant la necessàriatranquil·litat per la subsistència de la fauna i la flora, i contribuint així ala creació d’un paisatge excessivament urbà.

Per altra banda, estableix 7.500 hectàrees d’espai forestalvinculades a un destí de parc, fent necessària la creació d’un parc metropolitàde la serra de Collserola, i també preveu l’eliminació dels usos agrícolestradicionals que la caracteritzen, determinant la progressiva substitució delsconreus, els horts i els masos per zones residencials, urbanitzacions ihabitatges.

L´any 1986 laGeneralitat de Catalunya creà la reserva natural de la Font Groga.

 

LA MALAGESTIÓ DEL PARC DE COLLSEROLA

L’any 1987, la Generalitat de Catalunya aprovà el Pla especiald’ordenació i protecció del medi natural de Collserola, el qual és la figuralegal de protecció de la serra vigent. El Pla especial definia la creació d’unòrgan de gestió del parc, el Patronat Metropolità del Parc de Collserola(1986), el qual es constituí com a organisme autònom de la Corporació Metropolitanade Barcelona. Més tard, amb la desaparició d’aquesta

darrera entitat, es creà la Mancomunitat deMunicipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que passaria a ser, junt amb la Diputació de Barcelona,responsable de la gestió del parc, transformant l’antic Patronat en el Consorcidel Parc de Collserola (2000), l’actual òrgan gestor.L’any 1992 Collserola ésinclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), aprovat per la Generalitat deCatalunya. Tanmateix, la catalogació de la serra com a espai d’interès naturalno té, a efectes pràctics, cap altra

conseqüència que un nivell de protecció bàsica la qual, amés a més, queda altra vegada supeditada —com en el cas del Pla especial deprotecció—als diferents plans urbanístics d’arrel porciolista previstos al PGM.

Efectivament, la gestió del territori inclòs dins el Parc deCollserola respon al que estableixen diverses lleis i figures d’ordenacióterritorial,les quals guarden entre si una relació jeràrquica. És elpredemocràtic PGM el que té un caràcter preponderant i per tant decisiu enúltima instància. Un PGM de marcada inspiració desenvolupista que l’any 1976determinava el que entenia com a projectes necessaris per a la conurbacióbasant-se en una previsió de creixement poblacional que estimava que, cap al’any 2000, l’Àrea Metropolitana de Barcelona assoliria una població d’uns 10milions d’habitants. Darrera del PGM en ordre d’importància, i encara perdamunt dels plans específics de protecció de la serra, vindrien la Llei del sòl i la Llei de mines, entred’altres. Teòricament, els plans específics desenvolupats en relació a lagestió de Collserola haurien d’haver seguit les directrius que establia el PGM.Amb tot, la manifesta impossibilitat de compaginar el que per a Collserolapreveia el PGM amb la voluntat de conservació dels valors de la serra recollidaen el Pla Especial de Protecció ha determinat que el que estableixen aquestesdiverses figures d’ordenació sigui, en molts casos, absolutament antagònic icontradictori. El PGM estableix la perforació i l’esquarterament de la serra,la desaparició dels usos tradicionals agroramaders i l’aïllament ecològic delparc, el qual és entès més aviat com un jardí urbà. Al contrari, el PlaEspecial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserolaresumeix objectius ben diferents, com ara «mantenir l’estabilitat dels sistemesnaturals, preservar la diversitat biològica, preservar el patrimoni cultural ipaisatgístic, oferir noves oportunitats d’oci» (Parc de Collserola, 1990).Encara més, en un apartat específic, el pla fa referència també a la necessitatde conservar els usos agrícoles a la serra. En concret, entre d’altresrecomanacions, proposa «revisar les qualificacions del PGM en el que ateny a lasubstitució de conreus per usos residencials» o «proporcionar ajuda tècnica ifinancera per a garantir la continuïtat de les activitats agrícolesperiurbanes» (Ibíd., pàg. 44).

L’any 1998 Collserola fou integrada als Parcs de la Diputació en l’anomenadaAnella Verda que en teoria pretén defensar els espais naturals de la pressióurbanística, tot creant passadissos verds entre ells, però que a la pràctica éspoc més que un anagrama.

Les possibilitats reals de què la societat civil participidirectament sobre els temes que l’afecten, com és la democratització real i lacura coresponsable de la gestió d’aquest espai natural, són del tot limitades.

Amb tot, la munió dels grups ecologistes, conservacionistesi d’altres col·lectius entorn de la Plataforma Cívicaen Defensa de Collserola va aconseguir, amb la seva pressió, la creació d’unaComissió especial de seguiment sobre temes urbanístics.

No podem deixar de destacar que el caràcter polític delgerent del Consorci fa que la  gestió delparc caigui sovint en actituds d’apropiació del patrimoni històric, com laconversió de la masia de Can Calopa en vinya i celler de l’alcalde de Barcelona(fa tres anys, l’alcalde Joan Clos va reclutar una part de la Brigada de Parcs i Jardinsper desforestar unes hectàrees de fruiters de la masia de Can Calopa, que durantmesos van fer terrasses i van plantar ceps de races de qualitat per poder-semarcar el punt

d’oferir vi DO de Barcelona amb ocasió del Fòrum 2004); oels intents de

cedir la masia okupada de Can Pasqual a un dels més gransholdings ecocapitalistes de l’Estat, que gaudeix de bones amistats ambl’Ajuntament de Barcelona. Mentrestant, el Consorci enderroca masies com CanRocamora per evitar que siguin okupades, malgrat declarar que manquen edificisper equipaments al Parc de Collserola .El Consorci de Collserola també hatrobat una manera de fer diners fàcils: el patrocini. Un cop d’ull a lapersonalitat de les empreses que, cercant un rentat verd d’imatge que lesredimeixi enfront la població, promocionen econòmicament la «desgestió» delparc pot aproximar-nos un pèl més al tarannà real dels gestors del Parc. Entreaquestes empreses que fan tant en pro de la preservació dels valors ecològics isocioculturals arreu del món destaquen Endesa, responsable d’expulsarcomunitats maputxes per produir quilowats als rius de Xile; Agbar,multinacional que treballa per a la privatització de l’aigua i d’altres serveisbàsics a diversos continents; Caja Madrid, que financia la construcció del’oleoducte de cru pesant a l’Equador; o Novartis, multinacionalagrofarmacèutica i transgènica que entre d’altres execrables activitats esdedica també a la biopirateria, patentant els codis genètics de plantessilvestres utilitzades ancestralment pels pobles indígenes. També estàesponsoritzat per una fàbrica de ciment valenciana… (ObservatoriTransnacional, 2003). Queda clar, doncs, que, més enllà de les bones i verdesparaules dels informes tècnics i de les declaracions d’intencions, la situaciódescrita determina que actualment la gestió del parc sigui poc més quedesastrosa. Mentre les institucions i les formacions polítiques que ensgovernen, les quals a més s’autoproclamen «progressistes» o «d’esquerres iecologistes de debò», continuïn basant la seva gestió i supeditant-ho tot alsmateixos interessos crematístics i especulatius que van inspirar l’encaravigent PGM, realitats com el Parc de Collserola continuaran essent poc més quecortines de fum a la vegada que productes estrella d’una calculada i rànciaestratègia de rentat verd d’imatge a la que ja ens té tristament acostumatsl’Ajuntament de Barcelona.

 

ACTUACIONS I AGRESSIONS

 

LaBarcelona metropolitana té un dèficit escandalós d’espaisverds a l’abast del ciutadà i aquest és el paper que se li atorga al Parc deCollserola, el qual té uns trets especials que intensifiquen la condició dejardí urbà:

– una dimensió considerable: 7.500 hectàrees qualificadesd’espai

forestal,

– contacte amb la ciutat: a menys de cinc quilòmetres deplaça Catalunya,

– posició central a l’Àrea Metropolitana, al voltant delqual giren les

ciutats i les vies de comunicació.

Així, Collserola, com espai natural rodejat per unametròpoli, està amenaçada i agredida per una sèrie de processos que posen endubte  que el parc compleixi la funció deprotecció que se li ha assignat:– Permissivitat d’activitats extractivescolossals dins dels límits del parc, com són les cimenteres de Montcada al nordi Sant Feliu, a la vessant del Llobregat, o la Mina Berta entre ElPapiol i Sant Cugat. Com ja hem apuntat, la Llei de mines està per sobre de les lleis que protegeixenel parc. – Especulació amb el sòl dels municipis que envolten Collserola, queentenen el parc com una reserva de terreny que en algun moment intentaranrequalificar per a continuar construint. Algunes de les vessants de la serra,com la Vall deSant Just, les tradicionals zones agrí- coles estan a punt de desaparèixer perconvertir-se en un suculent mercat de parcel·les urbanitzables d’alt standing.

– La suposada manca de sòl que segons les administracionspúbliques pateix laGran Barcelona és utilitzada per justificar la sistemàticaubicació d’equipaments públics dins els límits de Collserola, en comptesderehabilitar alguna de les moltíssimes zones o solars degradats i en desús. Vanen aquesta direcció casos com els dels cementiris de Collserola i El Papiol ol’Escola Judicial, construïda l’any 1996 per sobre de la Ronda de Dalt, a la vessantbarcelonina, en els que es justifica l’interès públic per apropiar-se de leszones més ben ubicades del parc. El mateix argument, «l’interès públic»,esgrimia la Conselleriade Medi Ambient quan l’any 2001 intentava construir un abocador a l’esgotadaMina Berta.

– Les infraestructures són vitals pel «correcte»funcionament de la metròpoli. Collserola està travessada per línies d’altatensió, autovies i vies de tren que fragmenten el territori com una ganivetada.Un exemple paradigmàtic del despropòsit que amaguen aquestes gransinfraestructures fou la construcció del túnel de Vallvidrera. Aquesta obra eraclarament innecessària a finals dels 80, quan es va prendre la decisió delaseva execució. Si bé és cert que la carretera de la Rabassada quedavacol·lapsada puntualment algun divendres a la tarda, aquest problema s’hauriasolucionat millorant l’accés a Sant Cugat. Però els forts interessos econòmicses van imposar. Una obra amb un pressupost de 22.000 milions de pessetes era unnegoci que no es podia deixar perdre. Els estudis sobre mobilitat de l’èpocaparlaven d’un volum de trànsit d’uns 16.000 cotxes/dia

entre laRabassada i la carretera de Vallvidrera. En canvi, elsaleshores projectats túnels tindrien per si sols capacitat per a més de 50.000cotxes. És a dir, la seva construcció significava quadruplicar el volum detrànsit que potencialment podria circular per la zona. Els túnels deVallvidrera estan gestionats per Tabassa, una empresa privada que té dret acobrar peatge per a amortitzar una obra que en bona part està feta amb dinerspúblics. A part, la nova via va incrementar la demanda de sòl urbanitzableesperonant processos especulatius a la zona. Per exemple, a l’àrea de la masiade Can Busquets, propera a la zona d’influència dels túnels, es preténconstruir blocs de pisos en una de les finques, creant una microciutat de luxeal bell migde la vall de laRierada, un dels ecosistemes més fràgils de la serra.Elstúnels de Vallvidrera han partit Collserola en dos i constitueixen unafrontera infranquejable que impedeix el pas dels animals.

Collserola a Barcelona: història d’un desencontre 283284Barcelona, marca registrada

Han passat deu anys i l’Administració insisteix ara enconstruir el túnel d’Horta, el qual serà més agressiu encara que l’anterior jaque el seu traçat circularà per una zona on no hi ha cap carretera niurbanització, creant una nova barrera dins de Collserola. De moment, sembla queel túnel Central i el vial de Cornisa no són encara una prioritat política; noobstant, poden reaparèixer perfectament en tant que són projectes que es

contemplen al PGM.Tres milions d’habitants urbans troben aCollserola un dels únics

espais verds pel lleure encara silvestres i no intervingutso ajardinats, fet que, lògicament, comporta la hiperfreqüentació i conseqüentdegradació d’aquest espai. En són un clar exemple els més de mil caçadors ambllicència, les hordes de motoristes, les hípiques i els ramats de ciclistes demuntanya que cada cap de setmana inunden la malaurada serra.

A part dels processos descrits, una sèrie de mecanismes«trampa» posen en dubte la real protecció del Parc de Collserola. Una de lesestratègies és la requalificació enganyosa d’usos del sòl. Per exemple, lacreació de camps de golf s’utilitza per encobrir peracions especulatives, jaque la llei permet edificar una part del terreny del nou camp de golf per

«amortitzar» la inversió. Això explicaria el gran interèsdels propietaris de Can Codina (Cerdanyola) per deixar l’agricultura ipassar-se al golf. També a Sant Cugat, a finals dels 90, el Club de Golf va dura terme l’ampliació de les seves instal·lacions desforestant unes pinedessituades entre els límits del parc i del perímetre urbà de Sant Cugat. Perfinançar aquesta ampliació el club va obtenir permís per aixecar unaurbanització de luxe a una antiga vinya. El nou Pla d’Urbanització de La Floresta, que

permet la construcció de blocs de tres pisos en zonaforestal que fins avui no era urbanitzable, constitueix un altre cas derequalificació amb el que es continua expandint la taca urbana dins del Parc deCollserola. Una excepció remarcable a aquesta tendència ha estat la definitivaqualificació de la zona agrícola de Torrenegra com a  anys de lluita contra la constructora Núñez iNavarro, la qual havia comprat  elsterrenys agrícoles per aixecar-hi pisos, el moviment veïnal ecologista haaconseguit que el terreny hagi estat catalogat novament com a agrícola.Tanmateix, tot i que el parc de Collserola és el segon de Catalunya en quant apressupost (6 milions d’euros), actualment està en curs

un contenciós administratiu entre Núñez i Navarro il’Ajuntament de Sant Cugat, ja que l’empresa no ha estat encara indemnitzadaper la pèrdua de valor del terreny que ha suposat la requalificació, fet quecorrobora la incompetència dels gestors del parc

 

LACOLLSEROLA BARCELONINA

 

Els barris alts de Barcelona han crescut enfilant-semuntanya amunt per les faldes de Collserola. Aquesta vessant compta amb unreguitzell de barriades. Unes riques: Pedralbes, Can Caralleu, Vallvidrera, elTibidabo(Sarrià-Sant Gervasi), els Penitents (Gràcia); altres humils ipopuloses:

Sant Genís, Montbau, la Font del Gos, Can Baliarda (Horta-Guinardó), elpolígon Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova i Torre Baró (Nou Barris); així comles que envolten els turons de laRovira, el Carmel i la Creueta del Coll, com són el Guinardó, Teixonera,Carmel, Vallcarca, el Coll i la Salut.Gairebé totes aquestes barriades neixen, creixen i/o esconsoliden als contraforts, barrancs, creuant collades i omplint els fèrtilscamps,

sobretot a partir dels anys 60, amb el b o om especulatiu.Tot i això, els veïns de la vessant, durant el darrer quart del segle XX,anaren fent-la seva. S’organitzaren plantades populars i es recuperarennombroses fonts, a la vegada que anaven prenent una actitud crítica envers elsprojectes lesius i la mala gestió per part de les institucions, les qualspropiciaren la desaparició de molts horts marginals

La torre de comunicacions es pretenia aixecar al turó deSanta Maria, a tocar de laFont Groga, però les pressions ecologistes —donada laproximitat dels boscos a laFont Groga— aconseguiren fer canviar l’empla- çament. Aquestaacabà construint-se sobre el turó de Vilana, l’any 1991, dissenyada per NormanFoster i no sense les resistències dels veïns deVallvidrera. L’alcalde olímpicMaragall assegurà que aquella torre acabaria amb totes les antenes deBarcelona, cosa evidentment impracticable amb el posterior b o om de latelefonia mòbil.

 

LES VERGONYES DE BARCELONA

 

Entre les moltes vergonyes de Barcelona cal esmentar lavoluntat de cedir «els ous d’en Porcioles», dues grans bombones de gas, a unaempresa privada, per tal de fer-hi una macrodiscoteca, un restaurant, gransaparcaments, etc. L’any 1986 aquests dipòsits de gas ubicats a Collserola(Horta) deixaren de funcionar, passant a mans de l’Ajuntament de Barcelona queno exigí a l’empresa explotadora el seu desmantellament. En lloc de rectificarles errades del passat, el màxim responsable de la preservació del Parc deCollserola afirmà: «Las dos esferas son singulares para bien o para mal»;mentre que Jordi Borja, vicepresident de la Mancomunitat deMunicipis, digué: «siempre que sea posible y no se produzca un grave perjuiciono es bueno derruir». Això era vàlid per a uns esfèrics de 20 anysd’antiguitat, però no per les nombroses masies centenàries, veritablepatrimonicultural, històric i arquitectònic que el mateix Ajuntament enderrocàa Horta, Can Besora, Can Gresa, Can Borni, Can Glòria, Can Notari, Can Sínia…La pressió ecologista  aconseguí que la Mancomunitat deMunicipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona rectifiqués a la vigília delsJocs Olímpics i procedís al desmantellament definitiu dels «ous d’enPorcioles», instal·lant  les cotxeresd’autobusos de l’ATM, mig soterrades. L’operació de castració va costar 8,4milions de pessetes.  Una altra agressió,aquesta feta amb la més absoluta impunitat, fou la construcció de l’Escolad’Alts Estudis Judicials el 1996. L’Ajuntament de Barcelona donà el permíssense l’informe preceptiu, saltant-se a la Collserola a Barcelona:història d’un desencontre 285286 Barcelona, marca registrada torera el  Pla Especial de Protecció de Collserola, elPGM i el PEIN, sense comptar amb l’estudi d’impacte ambiental pertinent isobrepassant  l’edificabilitat permesa.La total submissió dels gestors responsables del parc a la Generalitat deCatalunya i a l’Ajuntament de Barcelona feriren greument la seva credibilitaten la defensa dels espais naturals i en l’aplicació de les mateixes lleis quepromulgaren. En un darrer intent de justificar legalment l’obra, s’elaborà unpla especial que fou aprovat el mes d’octubre del 1996.

De les més recents vergonyes, destacarem la permissivitat dequè gaudeix la constructora Núñez i Navarro per construir la urbanització Turóde Vilana 2000 o els habitatges de Vall Park al barri de Penitents, onl’Ajuntament atorga la llicència d’urbanitzar al bell mig del torrent de CanGomis, en ple domini públic hidràulic.

Una de les lluites que continuen actives és la relativa a laprotecció i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de Sant Genís, situadaal límit entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de lesúltimes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de 50anys de total abandonament de la finca i del conseqüent deteriorament de CanMasdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola associada, lainstitució que regenta la propietat, la Fundació Hospitalde Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i méstard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi deMetges. Ambtot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suporti la implicaciópopular de què ha estat objecte el projecte d’autogestió

en curs ha aconseguit frustrar, de moment, els plans queamenaçaven lavall. És important destacar que l’òrgan que s’ocupa de la gestiódel  patrimoni de la Fundació està constituïtper funcionaris de l’Ajuntamentde Barcelona i de la Generalitat i pelBisbat de Barcelona. Paradoxalment, en contraposició als plans de la Fundació d’urbanitzarparcialment la vall, l’Estudi estratègic de la vessant barcelonina deCollserola (Boada, 2003) remarca la seva importància natural i agrícola, alhoraque

fa referència a la necessitat de recuperar l’antigainfraestructura agrícola de terrasses, mines d’aigua i basses. És precisamenten aquest sentit que, a través de l’autogestió i de l’autoorganització,autònomament i sense cap tipus de participació institucional (exceptuant elsetge policial i el políticolegal), duu més de dos anys treballant elcol·lectiu dels  horts comunitarisokupats de la Vallde Sant Genís, el qual està integrat

pels actuals ocupants de Can Masdeu i per una cinquantena deveïnes i

veins de Nou Barris.

 

COLLSEROLA, PARC O JARDÍ?

 

Allò que no genera valor econòmic no té valor. És en aquestsentit que «cal donar valor» a Collserola, transformar-la de manera que suposiuna font de creixement, físic però sobretot econòmic, de la metròpoli. I elvalor ecològic? Aquest és un tema crític. Si bé trobem dins la serra zonesqueper la seva inaccessibilitat han estat molt poc ertorbades, com laRierada o el Torrent de les Tres Serres, la supervivència deles espèciesfaunístiques està fortament amenaçada a raó de l’escapçadaconnexitat

dels ecosistemes de Collserola amb la resta de serresprelitorals o interiors. Com podran sobreviure els animals durant generacionsd’endogàmia? En aquest sentit, Collserola no és un espai on la conservacióestigui assegurada, malgrat el discurs propagandístic d’iniciatives mediàtiquescom les de l’Anella Verda de laDiputació de Barcelona, que

ens pretén fer creure que els vertebrats de Collserola podenpassejar-sepel massís del Garraf, Montserrat o el Montseny. Collserola és unailla de bosc emmurallada per un anell d’autopistes. Per evitar l’aïllamentcomplet, durant la dècada dels 90 veïns de Cerdanyola i el Vallès van defensarla protecció d’una «via verda» en la darrera franja agrícola que té tresquilòmetres d’amplada i que uneix Collserola amb el Parc Natural de SantLlorenç del Munt. Després d’insistir uns anys, els municipis es van comprometrea respectar 400 metresd’amplada en tot el traçat d’aquest connector on encara avui hi ha movimentsmigratoris de grans mamífers com els senglars. Curiosament, els terrenysdestinats a aquest connector biològic coincideixen amb els terrenys on el PGMcontempla la construcció del túnel central. És, doncs, la via verda unaautopista en conserva? Aquesta és una altra constant en la protecció de lanatura des

de la burocràcia. Creen neologismes per fer creure alciutadà que protegeixen el territori quan en realitat es tracta d’unaconservació virtual.

A mesura que les ciutats que envolten Collserolas’expandeixen i esgarrapen zones agrícoles de les valls limítrofes, queda cadacop més clara la funció real que acompleix Collserola dins la lògicametropolitana: la de Central Park a la catalana i de reserva de sòlurbanitzable disponible pel futur creixement del monstre urbà.

 

LAFRONTERA MOVEDISSA

 

L´any 1999, amb la intenció de comprometre les forcespolítiques i les institucions, la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola,formada per col·lectius veïnals i ecologistes dels municipis que envolten laserra, reivindicava, a través del seu manifest «Per una llei de protecció del’espai natural de Collserola», l’ampliació de l’àmbit de protecció del’espaiamb una franja natural d’amortiment que trenqués el seu aïllament

obrint-lo, així, a la resta d’espais naturals veïns. Alhora,es demanava la desqualificació dels sòls susceptibles de ser urbanitzables aixícom la promulgació, per part del Parlament de Catalunya, d’una llei deprotecció que superés jeràrquicament els plans d’ordenació territorial vigents(PGM, PEC i PEIN) i possibilités la protecció real de la serra. Tanmateix, encontra de les propostes de fer baixar Collserola a la ciutat, el que sembla ques’imposa és fer pujar Barcelona a Collserola. Un bon exemple de la pressióurbanística més recent és el que està succeint actualment a la Vall d’Hebron.

 

L’any 1983, per tal d’aturar l’especulació urbanística delspromotors Figueras i Bassols, l’Ajuntament de Barcelona, pressionat per la Coordinadorad’Entitats Martí i Codolar, adquireix les 37 hectàrees en les que es preteniaconstruir 7.500 habitatges; una zona qualificada, en gran part pel Pla Comarcaldel 1953, com a zona verda. L’Ajuntament es comprometé a crear un dels granspulmons de Barcelona; però 9 anys després, amb els Jocs Olímpics, el consistoriaprovà a corre-cuita un primer Pla Director de la Vall d’Hebron, supeditant laplanificació d’aquest extens parc a les exigències olímpiques. Aixecaren migmiler d’habitatges (la residència de periodistes), palaus esportius, un hotel,un gran pàrquing i nombrosos camps esportius. Així, les torrenteres,recuperables des del punt de vista natural, foren cobertes, donant pas aesplanades plenes d’accessos, extensos «espais verds» plens de tanques.L’asfalt cobreix les grans voreres que les aïllen i que no porten enlloc.Espais verds en què l’únic verd és la gespa de camps esportius i talussos. Ambtot, encara es conservà la qualificació de «zona verda».

Aquesta actuació municipal contribuí a la degradaciód’aquest potencial gran pulmó de laVall d’Hebron però, lluny de reparar els errors comesos,l’any 1999, es va promoure un segon Pla Director. En un principi, aquest pla,en un acte de prestidigitació indignant, desprotegia 73 hectàrees que, deforestal, passaven a verd urbà. L’oposició ecologista els féu canviar detàctica. Aquest pla va ser aprovat per l’Ajuntament el 21 de febrer de 2004 iamb ell es pretén construir 1.166 habitatges sobre zones verdes, prèviamenttraspassades a zones d’equipaments. Per tal de compensar la pèrdua de zonaverda, a través de l’Estudi Estratègic de la  Vessant Barcelonina de la Serra de Collserola (octubrede 2003), encarregat per l’Ajuntament i realitzat en conveni amb el

Consorci del Parc de Collserola, es pretén, amb la mésabsoluta impunitat, desprotegir àmplies zones naturals del Parc de Collserolapassantles de la qualificació de «zona forestal de protecció» a «zona verda»(urbana). Amb això s’evidencia una contraofensiva per part dels«urbanitzadors», amb la que pretenen burlar no només els grups ecologistes quereivindiquen l’ampliació de les zones protegides, sinó també la

màxima benignitat del PGM que ha estat la protecció de lesZones Forestals Metropolitanes.  Si araes construeixen habitatges canviant el PGM sobre zones fins fa

ben poc qualificades de verdes, qui pot assegurar que nos’estigui preparant el terreny per a futures tongades urbanitzadores iespeculadores?

Tot plegat representa un menyspreu intolerable: es promou lavulneració «legal» de les minses lleis que «malprotegeixen» la natura, tot fentpujar la ciutat cap al cim de Collserola, endinsant-se més enllà de la fronteradel parc. En comptes de fer baixar Collserola a la ciutat, ens enjardinen elbosc.

 

CanPascual, Can Masdeu i Col·lectiuAgudells

Publicat dins de Collserola | Etiquetat com a | 1 comentari

No mes equipaments de ciutat a la Vall d’Hebron

No mes equipaments de ciutat a la Vall d’Hebron

D’ençà que, fruit de l’interes del  districte, en fer efectiva la tan desitjada com reclamada participació  ciutadana, pel bé del comú, les assemblees de veïns sovintegen a  Sant Genís dels Agudells. Aquests veïns, junt a les entitats del barri,hem deixat prou clar en diferents intervencions d’aquestes assemblees ireunions del Consell de Barri (al menys així ho creiem), que el barri ja noacceptava més equipaments de ciutat, donat que mentrestant, el veïnat és mancatde casal d’avis, de joves i de biblioteca. M’entre veiem com els espaisdestinats a equipaments van donant pas a equipaments de ciutat, amb laconseqüent devastació de boscos,

que envoltaven el barri. Recentment hemvist desaparèixer el primer Jardí de Sant Genís, els jardins de  CanPiteu. Dia a dia constatem que s’hipotequen tots aquests espais sense manteniruns mínims per imprevisibles futures necessitats de la barriada. La natura téuns valors tant bàsics i  primaris com els que a ella ens uneixen, amb elque hem de pal·liar les necessitats bàsiques, sense les quals, mantenir tambéla vida humana, seria impossible.

 
Dit això, és del tot desesperançador constatar la persistència de l’alcalde  Hereu, d’actuar d’esquena al territori. Fa unes setmanes va anunciarunilateralment, que la ciutat Sanitària de la Vall d’Hebron creixeria per sota la Ronda, sota La Llossa, antiga zona verdareconvertida en abocador d’equipaments, projectes no sempre reeixits com elprimer

 aparcament dissuasori, després Autofiradedicat a la venta de cotxes de segona mà, etc. I per sobre del carrerNatzaret, és a dir estem parlant d’els terrenys de Maria Auxiliadora a tocardel Parc Natural, ja a Collserola.

On queda la descentralització deBarcelona?. Com queden els Districtes, quant la mateixa regidora d’Horta guinardó  s’asseventaper la premsa? Aquesta forma barroera d’imposar la seva voluntat, ja va quedarforça evidenciada en l’afer de laMuntanya russa del Tibidabo, on malgrat l’oposició de lasocietat civil del Districte de Sarrià Sant Gervasi, i de fins i tot el plenaride l’ajuntament, es va acabar devastant l’entranyable alzinar del cim deCollserola.


On queda, després de tants esforços i reivindicacions i després de totaixò exposat, la presumpta participació ciutadana?. On és la credibilitat deles polítiques, destinades a fer coparticep la ciutadania dels greusproblemes que s’ens presenten ja implacables, fruit també dels malsgoverns?.Potser que els polítics s’ ho facin mirar, no?

 

En quant a la qüestió del nova seu delCol.lectiu dir que malauradament i malgrat la propaganda municipal,que hi vaplena, encara no disposem de cap espai a la masia . El compromís de la Regidora del Districte hapromès resoldre-ho, aixo esperem, abans del l’any nou.


El nostre Col·lectiu, fa dècades que lluitem en defensa dels horts urbans, perla conservació del patrimoni històric cultural i del mimso que restad’artístic, Els masos, els jardins, les fonts i els boscos i ho fem pel bécomú. Per la vida que ens és tan comuna.

Corrial’any 1987 quant ja contàvem amb uns hots, espai agrícola al que vàrem donar elnom d’Espai de Natura. El nostre insigne pintor, amic i veí , en Manel JArnalot dissenyà el logo.

 

L’any passat va acabar el taller, L’hortdels jocs, a l’espai que te el Col·lectiu, destinat als més menuts, avui, 23anys desprès d’aquella primera experiència, desitgem poder impulsar un Espai deNatura a l’entorn de Can Soler. Quin millor marc per fer-ho que al barri, aCollserola, en plena natura. D’igual manera volem, amb la participació detothom, aixecar un tipi de set metros de diàmetre per tal de destinar-ho alsmés menuts, als nens i nenes del nostre barri, pel futur esplai i per altresactivitats inherents a l’ecologia humana que el nostre, i altres col·lectius,sens dubte organitzarem.


Orticantper Collserola


Collserola ha estat per fí declarada, en part, Parc Natural, ho celebremprincipalment per la part que ha entrat, no pas per la que ha quedat exclosa dela protecció, i sobre la que volten com voltors els especuladors de sempre. Calque l’Ajuntament sigui coherent i escolti les demandes del barri vers larecuperació de la zona agrícola de Can Piteu, ja presentada pel Col·lectiuAgudells i l’AVV. Caldrà posar fil a l’agulla i organitzar aquests espais com azona de pre-parc, zona de transició entre la ciutat i la natura, bancs, arbres,horts, basses, granotes, ocells, insectes etc. De cap manera podem permetre laseva progressiva degradació, ni cap projecte que no passi per la regeneraciód’aquest espai agro-forestal, per la recuperació de les aigües de CanSoler, que es vessen a la claveguera. Horts urbans de gaudi comunal, entrearbres, ombrejats bancs i el cant dels ocells. Hem d’aconseguir fer que elrossinyol torni a omplir Can Piteu on rarament no se l’escoltava,amb el seu cant

 

 

 

Publicat dins de Collserola, General, St. Genis dels Agudells | Etiquetat com a | Envia un comentari

El Col·lectiu Agudells – Ecologistes en Acció de Catalunya manifesta la seva oposició a la construcció d’un nou túnel de comunicació amb el Vallès, que travessi la serra de Collserola pel barri d’Horta


Considerem que el projecte es bassa en la irracional política del predomini del transport privat sobre el públic, en oberta contradicció amb les tendències que es desenvolupen a nivell europeu des de que els informes relacionats amb els perills que implica el canvi climàtic han aixecat la veu d’alerta de la ciutadania més conscient. Considerem que les grans infrastructures desenvolupades durant el període olímpic són la prova més evident del fracàs d’aquest model, al que quant més recursos es dediquen, més exigeix i més depreda.

Convé recordar que des de l’obertura dels túnels de Vallvidrera la clientela dels Ferrocarrils de Catalunya ha baixat més d’un 5%, i que en l’actualitat els túnels de Vallvidriera només es fan servir a un 45% de la seva capacitat.

També convé recordar els efectes mediambientals que les actuals infrastructures estan tenim sobre la població de Barcelona directament afectada. Cal recordar el fort increment de la contaminació que l’obertura de la Ronda de Dalt ha portat a la Vall d’Horta; Ronda que, conjuntament amb l’avinguda de l’Estatut, pateix severes congestions de tràfic periòdicament.

Segons un estudi de l’OMS (Organització Mundial de la Salut) fet públic en l’estiu de 1999, es calcula que les morts provocades per contaminació a causa del transport rodat són superiors a les dels accidents de tràfic. Es calcula que unes vuitanta mil persones moren a l’any en tota Europa a causa de malalties relacionades amb la contaminació. Els autors de l’estudi van relacionar la contaminació amb un alarmant número de morts prematures, un gran número de casos de bronquitis infantil, d’ingressos hospitalaris per infart i un increment d’ingressos en urgències per atacs d’asma. Del mateix estudi es desprèn que les conseqüències del tràfic en la salut són pitjors que les provocades por la resta de contaminants presents habitualment a l’aire.

Per altra banda els efectes sobre la vegetació, el soroll i altres dificultats i problemes que s’en deriven d’aquest model també es troben amplament documentades.

Recordem que més de 25 entitats ciutadanes de Barcelona i rodalies van recolzar el Manifest sobre Collserola (fet públic a la primavera de 1999) en el que, a banda de demanar una Llei de Protecció de Collserola (que hauria d’aprovar el Parlament de Catalunya), reclamem la supressió del projecte de túnel de Horta i de la via de la Cornisa del PGM. I volem ser escoltats i que s’ens tingui en compte.

Ecologistes en Acció de Catalunya considera que el P.G.M (redactat i aprovat en l’època pre democràtica) no pot ser imposat a la ciutadania com a model.

Ecologistes en Acció es compromet a treballar per tal d’evitar la construcció d’aquest túnel en coordinació amb les entitats del moviment ecologista i cívic de Barcelona i de les comarques del Vallès.

Des d’Ecologistes en Acció de Catalunya reclamem a les diverses administracions eines per a que la ciutadania disposi de mecanismes de control que previnguin dels riscos de decisions preses en base únicament a l’interès econòmic immediat de constructores i grans empreses.

Barcelona, 8 de gener de l’any 2000

Publicat dins de Collserola | Etiquetat com a | Envia un comentari