Del camí romà de Collserola al seu pas pels Agudells.

Sant Jeroni V HDel camí romà de Collserola al seu pas pels Agudells.

 

Són molts els historiadors que han escrit d’aquest, nostre estimat territori, d’antic anomenat Els Agudells, dels seus edificis religiosos, temples i ermites, dels masos i les fonts.  No són tants però, els que han tractat en els seus textos de l’antic camí romà, que tot travessant el Coll de S’erola, unia l’antic Castro Octavianus, amb Barcelona. En tractar aquest tema, tots els historiadors coincideixen això sí, en la seva existència.

Al llarg dels segles, alguns dels seus trams, han estat coneguts des de Barcelona, amb els noms que anaren canviant amb el pas del temps, i dels llocs per on transcorria, així doncs, ha estat conegut com: Cami de Jesús, de Gràcia, de Vallcarca, de Sant Genís, dels Agudells, de Sant Jeroni de la muntanya, o de la Vall d’Hebron, camí de Collserola, de Gausach, de la font Groga, de Sant Medí, de la Mare de Déu del Bosc, de Sant Adjutori, de la Torra Negra,de Sant Cugat. 

Agustí Duran i Sanpere, a Barcelona, i la seva Història l’anomena  “camí dels màrtirs cristians, per que tot i que només la tradició piatosa suposa que per allà entrà a la ciutat Santa Eulàlia, és provat el sacrifici al lloc d’Octavianus, del sant que el bateja de nou, Sant Cugat, i la tradició vol que també ho sigui de les santes: Juliana i Semproniana, les seves companyes de martiri".

Altres llegendes parlen del bisbe fugitiu Sant Sever i la seva trobada amb el pagès Medi, mentre sembrava faves a l’hort. En el sentit més llegendari, és a dir en allò que no ha estat provat per cap document, l’obra d’en  Francesc Mora, El romànic de Collserola, es fa ressò de certes teories, unides a l’antic peix paleocristià, esculpit a una pedra adossada a l’entrada del temple de Sant Genís dels Agudells, a l’estada per la contrada de Sant Pauli de Nola, s.IV. Per altra banda es l’únic que, en tractar la història de Sant Genís dóna una certa importància a aquest mític camí "per aquí passava la via romana que s’endinsava cap a la província Tarraconensis, i àdhuc hi hagué instal·lada una posta del correu que entrava i sortia cap a Roma"

D’altres, l’han confós amb el camí ramader que, a l’hora, feia de límit amb la veïna parròquia de Sant Gervasi, que esbifurcava a tocar dels Josepets i, pujant per Can Gomis, s’enfilava amb un considerable desnivell fins a Can Borni, per desprès travessar molt més amunt de la collada, Collserola. Confusió que a dia d’avui perdura.

 A l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Arxiu diocesà de Barcelona, es guarden diversos documents del rei Joan I, de finals del s.XIV , concernents a gràcies concedides al cenobi de la Vall d’Hebron. Fan referència a la pedra tallada de les pedreres de la ciutat, que la corona aportava a l’obra de l’església. I a la prohibició de passar,  mestre bestiar, o bé caçar dins les terres assignades al monestir. Pot serque sigui a partir d’aquesta prohibició que es cerca passos alternatius recurrint al veí camí ramader.

Una nova provisió, aquest cop del rei Joan II, del 12 de novembre del 1478, document procedent del monestir de Sant Jeronide la Valld’Hebron, que en Josep Fiter i Inglés trobà a la parròquia de Sant Joan d’Horta, i que es va publicar a la revista “La Renaixença”, al numerò 30, de setembre de 1875. Recull clarament la prohibició de pas pel dit camí. Tot fa pensar que fou en aquesta època  que  els vianants es beieren obligats, un cop més, a passar  pel   camí ramader més amunt descrit.

"Davant nostre majestat ha estat exposat, per part del prior i frares del monestir de Sant Jeroni, nomenat de la Vall d’Hebron i situat en territori de la ciutat, que per causa d’alguna gent, tan homes com dones, que deixant-lo camí reial que va per Collserola, es desvien fent camí pel monestir, per anar a Sant Cugat i a l’herinità de Sant Adjutori o Mare de Déu del Bosc, produeixen inconvenients i desmanes al monestir, de tal manera que impedeixen i torben, primerament el Sant Ofici Diví, i després destrueixen els  horts i les vinyes en temps dels raïms, les fruites i les hortalisses. És forçat també, que quan arriben al monestir, és obligat donar-los de menjar pels frares. Però per la pobresa del monestir, no els dónen tot el què demanen alguns desvergonyits,dient mil improperis, i quan els reprenen, el mal que fan a les seves propietats, responen que faran el que voldran. Per los quals fets es demana que, els feligresos no féssin servir el carni del monestir per anar a Sant Cugat, amb un ban o crida pública sota pena de mil florins de multa."

 

És un monjo carmelità descalç dels Josepets, Fray Juan de San José, qui en els seus Anales de 1586-1588, ens descriu el camí fins gairebé la collada.

"Des de la porta de l’església corre un carrer de xiprers fins a trobar un camí molt freqüentat que per allà passa, el que sortint de Barcelona per la porta de l’Àngel, troba després el convent de Sant Jesús , acompanyat  abans de les guerres d’un bon raval i ara de les seves ruïnes i algunes poques cases que han quedat. Més endavant deixa també a mà dreta, el convent de Mont Calvari de Pares Caputxins. I prosseguint entre moltes cases de camp arriba al nostre convent. I endinsant-se  desprès d’ell pel serral, trobem el lloc de   Sant Genís i el Reial Convent de Sant Jeroni d’Hebron.”

També el Barò de Maldà, en el seu Calaix de Sastre, recull l’excursió als Jeronis del 17 d’octubre del 1801, en el que ens descriu un dels trams   d’aquest camí. Sortien d’Horta, enllaçant amb el camí que estem tractant a Sant Genís dels Agudells. "Jo muntava sobre del matxo d’un tal Ros, sense sàrria; i per fi, que a la vora de les parets del monestir de Sant Jeroni. Deixada la riera i les  casetes d’Horta,hem passat per la vora de la torre de Rossell, i allà informant-nos per un home quin camí teníem que prendre, guiant-nos ell a Sant Genís i  allà cerca, pujant per caminets a les vores de muntanyes, amb l’hermosura de tanta frondositat de boscos i demés arbustos, tanta caçaria que es veia en muntanyes i planures, amb lo mar i descobriment de Montjuïc; lo blau celeste sense un petit núvol, i el sol, que ens torrava un poc al ser a lavora del poble de Sant Genís. Nos ha eixit per aquelles brenyes lo Felip, tieso en sa haca fent-la trotar, i unint-se a   tota  aquella burriqueria i separant-se  un poc d’està, per allargar per millor camí que el nostre, prou empinat son passeig. I Nos hem trobat ja junts, apeats i dels ases i burres dintre del recinto i de Sant Jeroni de Vall d’Hebron a un quart de deu tocat”.

L’any de 1835, el de la primera bullanga; fou el darrer pel reial monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, de la Muntanya o de Collserola.

També el "Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de España.." de Pascual Madoz (1845), en tractar del municipi de Sant Genís dels Agudells d’Horta, ens descriu la contrada. "Entre una série de montes y barrancos   entrecortados por torrentes, i levantándose ya un tanto sobre la falda de una colina, se presenta el barrio de la Clota, que es parte de San Genís, y consta de varias casas dispersas, que se unen con el grupo principal del barrio formado de  algunas reunidas en torno a la iglesia parroquial,   que  se halla  ya a bastante altura, i disfruta  de un hermoso  punto de vista, sobre el llano de Barcelona;  por este barrio de San. Genis, pasa una hermosa carretera, que es la que baja  del  monasterio de Valldebron descendiendo suavemente  basta  el  barrio de Vallcarca, el cual presenta una linea de casas sobre la izquierda del camino, i una aglomeración de otras, un mesón una gabela, llamado de la Farigola, sobre un alto o pequeña colina, que es la que empieza a cerrar el termino…"

 L’antic camí de Collserola passava pel davant del monestir. En construir-ne la carretera de Gràcia a Manresa, la Rebassada durant els anys setanta del s.XIX  s’acaba destruint les restes de les ruïnes del cenobi i desdibuixant l’antic camí.

 La obra de Cayetano Barraquer . Casas de los religiosos de Catalunya (1905) recull el darrer tram del camí abans de remuntar la collada.

"De San Ginés de Agudells subia el camino serpenteando por las laderas o faldas de la sierra hasta llegar al nivel del cenobio, pero a cierta, distancia en su lado occidental. Alli cruzada ante todo una cerca, en la tierra llamada el barri,  hallábase una muy desahogada calle conocida por el pati, que de plano o sea horizontalmente conducìa al cenobio. Del lado del monte està calle tenia varias casas, una llamada can Badia, otra el hospital, otra la cuadra, otras de otros destinos, y finalmente la casa de los mozos y la carpinteria, está, según creo adherida almonasterio. Del lado opuesto solo una cruz de término y un antepecho que del principio divide la calle".

A Barcelona “divulgación Histórica” dirigida per en A. Duran i Sanpere, de 1945, recull el seu Paseo por Sant Genis dels Agudells. Comencen el trajecte des del carrer Nazaret a tocar amb el Passeig de la Vall d’Hebron: "A los pocos minutos de ascensión por la cuesta con que aquel camino de Sant Genís se inicia, descubrimos en su orilla izquierda, escondidas casi entre la maleza, las ruinas de una pequeña capilla, Sant Crist del Camí del 1782, de la casa llamada Can Besora, situada al otro lado del camino, en los terrenos que ahora ocupa el Orfanato Ribas… a pocos pasos hallamos, ganada ya la cuesta, a nuestra derecha, unportalón de hierro que cierra la entrada a un corto sendero que conduce a una de las casas mas antiguas de esta parroquia, la denominada Can Figuerola…. Vueltos de nuevo al camino, este (dibuja un acusado recodo desde el cual se divisa ya el panorama de Sant Genís….De aquí seguimos unos cuantos metros en línea recta y damos de cara con la finca denominada Can Piteu…Saliendo de Can Piteu, el camino desciende en rápida y breve pendiente hasta alcanzar el vado del torrente que lo atraviesa, en cuyo lugar rara vez deja de oirse el canto de algún ruiseñor. Iniciase aquí una pequeña cuesta a cuya mitad se encuentra, con entrada por la ladera derecha del camino, otra antigua casa, llamada de can Termes,..conocida también por Can Gresa…"  Una mica més amunt el camí es bifurca un cap a l’església parroquial i d’aquesta davallava cap a la granja Vella la Clota i Horta, l’altre, l’actual carrer Cànoves, s’enfila cap a les ruïnes del monestir de Vall d’Hebron. Els anys 80 del passat segle, s’uniren aquest carrer amb el de Viver, deixant novament trencada la traça de l’antic camí, que encara és visible en el descarnat terreny deixat per l’obra.

 Per altra banda, el darrer tram d’aquest camí que es perd en la nit dels temps, fins a la collada, encara es transitable en el tram que va des de darrera del que fou hotel San Jeroni (al Barri), ja força enrunat, fins a Vista Rica. La resta del camí ja en terres vallessanes davalla per la Vall de St. Medí o de Gausach fins a St. Cugat del Vallès.

 

                                                  Juli Fontoba i Sogas

 

 

 

 

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Collserola, historia St. Genis dels Agudells, Mirant enrere i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Del camí romà de Collserola al seu pas pels Agudells.

  1. perfilcat diu:

    Baixa la lletra, home 😉 Si no és impossible de llegir

  2. Molt ben explicat i documentat. Gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *