LA TORRE SUBIRANA I L’ANTIC CASAL DELS HORTA

YouTube Preview Image

LA TORRE SUBIRANA I L’ANTIC CASAL DELS HORTA

Al districte d’Horta-Guinardó tenim un importantíssim element del nostre patrimoni arquitectònic medieval: la torre Sobirana, anomenada també, torre Superior. El monument està inscrit al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN) amb la classificació de “monument històric” per ser una construcció produïda per l’activitat humana que configura una unitat singular de les més rellevants del patrimoni cultural català. Malgrat tot, cal fer pública la més que lamentable situació que pateix aquesta torre, així com la resta de sales medievals i el palau de Can Llupià en conjunt. Tot aquest llegat roman abandonat per l’Ajuntament, propietari des de l’any 1969 i suposat garant d’aquest complex museístic, tant de la part arquitectònica com del seguit de jardins coneguts popularment, com el Laberint d’Horta.

Fem un repàs a les dades que hem trobat. Les primeres notícies documentals sobre els senyors de la torre Subirana d’Horta són molt posteriors a la seva construcció. Cal tenir en compte que, a la vall d’Horta, foren bastides diverses torres, la Sobirana, la Jussana o la d’en Gombau, i la de can Cortada, de les quals només resta en peu la primera. Tal com diu Desideri Diaz: és just consignar que la construcció més antiga que hem sabut descobrir per la vall i llurs voltants és la típica torre forta que domina la contrada.(1)

Esperança Piquer, en parlar de la torre Subirana, ens diu: Els orígens es remunten al segle XI, època en la qual es construí una torre massissa de pedra que constitueix el nucli primitiu de l’edifici actual. Al segle XII, hi hagué tot un seguit de transformacions que comportaren l’engrandiment de l’espai habitable amb altres construccions annexes, de les quals avui només es conserva part d’un recinte anular concèntric a l’esmentada torre i una sala contigua.(2)

A la “Història dels Llupià, 1088-1771: i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca”, escrit entre d’altres, per Ramon Sarobe i Huesca, s’ens ofereixen informacions de prou interès, ja que beuen de les fonts de l’arxiu familiar del Marquès D’Alfarràs, on s’afirma: Encara que l’edifici de la torre és datat entre els segles XI i XII, només en tenim documentació des de finals del segle XIII. Sembla que almenys, des de 1277 els Rosanes posseeixen aquesta fortificació. També recull: Tenim un altre document de 1319, on Ramon de Rosanes, fill del cavaller Berenguer de Rosanes, fa donació entre vius al seu cosí Galceran, en virtut dels molts serveis prestats, de la casa dita «d’Horta o de Dosrius», al Pla de Barcelona. En aquest document es fa palès que, abans del cavaller Dosrius, havia estat dels Horta, per què les torres i masos normalment duien el nom d’algun dels propietaris, en aquest cas, encara es recorda l’antiga pertinença als Horta, i prossegueix: Tanmateix, ja a l’any 1361 aquesta torre és en poder de Pere Marquès, senyor del castell de la Roca del Vallès i ciutadà de Barcelona, fill dels difunts Francesc Marquès i Agnès, que la va vendre a Berenguer Saera, ciutadà de Barcelona oriünd de Manresa, fill de Ramon Saera, jurisperit i ciutadà de Manresa. (…) La torre devia haver pertangut abans a Pere Mallol, ciutadà de Barcelona i pare de la predita Agnès (…) Pere Mallol qui, entre 1319 i 1361, deuria adquirir aquesta torre dels Rosanes. La Torre Sobirana d’Horta era una possessió aloera i així es va vendre, en franc alou, amb la torre, la seva fortificació, els seus homes i masos, les masoveries, els censos, les servituds, les quèsties i altres drets. El preu de venda fou força important, ni més ni menys que 46.500 sous barcelonesos. (…) Berenguer Saera la gaudí per poc temps, car al 1376 ja era mort, i l’obra de la Seu de Manresa senyorejava aquesta propietat, ja que l’havia rebut en llegat de mans de l’esmentat Saera segons el seu testament, atorgat el 31 de juliol de 1374. Llavors, començà un llarg procés de venda que abastà bona part dels anys 1376 i 1377. Primerament, els consellers i jurats de Manresa, nomenaren com a procuradors Guillem Sellarès, canonge de l’església, i Berenguer Trasserres, notari i membre de l’obra de la Seu, perquè venguessin la «Casa Sobirana d’Horta o de Dosrius, situada al territori de Barcelona, a la parròquia de Sant Genís dels Agudells»; això fou fet el 2 d’abril de 1376. Aquí el nom canvia per ser anomenada Casa Sobirana d’Horta, el que podria significar que fou la principal dels Horta i que per fets, a dia d’avui no explicats, la família s’hagué que desfer del seu antic casal. El 15 de maig de 1376 la veneren a Pere de Coromines, mercader i ciutadà de Barcelona, per 53.000 sous barcelonesos de tern. Un cop més tenim les especificacions del que es ven: la torre i fortalesa, homes i dones amb tots els seus masos, bordes, dominis directes, censos, usos, agrers, senyoria i altres drets i servituds, boscos, muntanyes, garrigues, pastures i deveses, així com tot altre dret i honor que poguessin tenir com a hereus de Berenguer Saera, i les aigües, fonts i altres drets que tingués la torre, tant a Sant Genís dels Agudells com a altres llocs. És a dir, que la Torre Sobirana i els seus dominis eren un veritable feu (…) Sembla que Pere de Coromines era una mena d’avançat de Jaume de Vallseca, o almenys es va desdir de la compra que havia fet quasi immediatament. En tenim diverses proves: per exemple el 27 de gener de 1377 el veguer de Manresa concedia llicència als consellers i obrers de la Seu perquè venguessin la Torre Sobirana a Jaume de Vallseca.(3)
Però, i els Horta?
Les vicissituds d’aquesta família es poden anar resseguint a través de les informacions que ens proporcionen els documents recollits en els Libri Antiquitatum Sedis Barchinonensis. (…) A través d’un document de l’any 1048 coneixem que Arnau Vidal fou fundador de la nissaga Horta(…) Berenguer d’Horta és intitulat a la documentació consultada com a «dominus domus de Orta», és a dir, «senyor de la casa d’Horta». Justament apareix en un document de l’any 1164 amb la seva muller, Ermessenda(…) Bernat d’Horta torna a aparèixer com un dels marmessors en el testament que fa Berenguer d’Horta, senyor de la «domus de Orta», és a dir, senyor de «la casa d’Horta», sense data, però presumiblement realitzat amb posterioritat a l’any 1164. En el testament surten també la seva muller, Ermessenda, i llurs fills: Ramon, Guillem i Dolça. Aquest Berenguer, en testar, deixà al seu fill Guillem «meum directum ipsius totius fortitudinis et domorum de Orta», és a dir, «tot el que tinc a la fortalesa i casa d’Horta». Guillem d’Horta en testar, el 1193, llegà la seva casa d’Horta al seu fill homònim Guillem. (4)

Tot i que aquest fill mor el 1215, i que el mateix arbre genealògic indica al seu germà Pere (mort el 1208, 7 anys abans) com a successor de la casa troncal Horta, però no de la torre Subirana d’Horta, que a aquesta, se li perd la pista després del 1219, any en el qual segons altres autors, mort Guillem d’Horta. Sens dubte que el 1213 acompanya junt a altres cavallers catalans i aragonesos al comte rei Pere el Catòlic en la batalla de Muret on el rei, enfrontat als creuats i al Papa, perdé la vida.
La Crònica de Jaume I diu que la gran majoria dels cavallers aragonesos i catalans que acompanyaven el compte rei van fugir. Entre els catalans, hi havia Dalmau Creixell, Hug de Mataplana, Guillem d’Horta i Bernat de Castellbisbal. E aquells fugiren amb les altres, afegeix el cronista, el senyor de Montgrony, que morí de les ferides rebudes a la batalla. (5)

Després d’aquest, és de suposar caigut en desgràcia, cavaller Guillem D’Horta ja no sabem trobar cap mes referències, relatives a llegats de la casa fortalesa d’Horta. Sigui per llegat de la branca femenina que canvia de família i passa al cavaller Dosrrius, o fou empenyorada, sense poder ser redimida a conseqüència de la desfeta i la ruïna de la batalla de Muret. ¿És per algun d’aquests motius que els Horta només queden en el record del nom, de la casa Horta o Torre Subirana d’Horta ?. En aquest sentit cal fer esment que:
En l’anyada que precedí el xoc de Muret, Pere havia preparat l’expedició militar al Migdia amb dos viatges a Tolosa i a Perpinyà i amb nombroses visites a indrets dels seus propis Estats. Mostrant per aquesta expedició un gran interès, el comte-rei féu importants concessions als seus grans vassalls, a fi d’obtenir llur ajut, i aplegà importants recursos pecuniaris, també per la ufilització dels tresors de les esglésies, així com per la contractació de préstecs, En aquesta ocasió empenyorà fins viles enteres. “Así el rey — escriu Beuter — empenó muchas villas, y tomó de los dineros de las yglesias, y algunos thesoros dellas también, por hazer gente” (6)

En parlar del llegat del rei Pere, en Ferran Soldevila esmenta:
(…) la perdició d’Occitània a la batalla de Muret; mentre que la seva política interna podia resumir-se en aquest mot: bancarrota. Ruïna, doncs, a l’interior i a l’exterior.(7)

Aquesta ruïna, el que pot indicar, és la pèrdua definitiva de la Torre Subirana per part de la família troncal de la casa dels Horta. Queda doncs qüestionada la tesi, que sigui can Cortada i no la torre Subirana, la casa matriu dels Horta. Aquests indicis els hem trobat en comprovar com aquesta torre Subirana, és anomenada “casa dita d’Horta o Dosrrius” I que la cronologia de la qual disposem, tot i que no omple, ajuda a anar completant els vuits existents, entre passar de dir-s’he d’Horta a Dosrrius. El fet d’anomenar-s’he Subirana d’Horta pot referir-se a què és l’autèntica, la matriu de la casa dels Horta, el seu antic casal.

Ja al s.XVIII, tenim l’interessant testimoni que ens l’ofereix Ricardo Zamora:
“Tiene este término una partida de tierra que llaman la parte del Call. Por qué se llama así no se ha podido saber, sólo se sabe que sobre ella tiene el dominio directo el Marqués de Llupià, que como hemos visto se llamaba la Torre Subirana y del Call, y a todos sus vecinos los llamaban los emphitheotas de la Torre de Llupià. Es antiquísima aquella Casa y se halla que de sus primitivos dueños hubo uno que se llamó el Caballero Dosrius. En el siglo XV la ocupaban los Nobles de Vallseca, y era la que tenía más extendido su dominio en el término. Vese ser así por sus mismos emphitheotas que ocupan la mayor parte de aquel territorio, y son las casas de Vallhonesta, la pequeña de Llupià, la de Pallós, la de Montaner, la de Pastor con su casilla, labrador propietario, y dentro su àmbito la Torre del Cónsul de Malta Don Onofre Gloria, hecha a la moderna y de las mejores en fàbrica del ter¬mino. Casa de Bofarull, hoy de Joseph Sabadell, inhabitada, parte de cuyas tierras posee Gloria; la de Eulalia Saladriaga, hoy Baliarda, labrador propie¬tario; la de Alós, Marqués de Puertonuevo, la de los Caballeros Tamarit de Barcelona, la de Antonio Janer, Corredor de Cambios, que fue el solar primitivo de los antiquísimos Calvets de San Ginés; la de Duran, antiguamente de Pedro Ferrer, y en el día del Cabildo y Catedral de la Iglesia de San Pedro de Vich, con un apartamento o casilla a su lado: la Casa de los Padres de San Francisco de Paula de Barcelona, llamada en sus principios Manso Desquer, la de Golorons, antiguamente Manso Salat, y la Casa de Exmo. Virrey del Perú, Don Juan de Amat, antes de Rosell. Dos casillas en la montaña de San Cebrián, cuyas pocas tierras están plantadas de viña y diferentes árboles frutales, cuyos dos dueños son cortantes de bosques.
Todas estas casas son del antiguo territorio de la Torre del Marqués de Llupià, que en el dia, no obstante de tanto emphitheota, es de un patrimonio muy bueno, y de mucho bosque de corte para faxinas. Las casas de sus alovarios son de las mejores del término en labranza, viñas, regadío, árboles frutales, y las más con agua” (8).

Aquí, Zamora ens la presenta com la més important i destacada d’Horta, ja que s’hi fa referència als antics drets feudals sobre els importants masos que envoltaven les terres de la torre Superior d’Horta. Una incògnita que planteja aquesta informació és el fet d’afirmar: “Tiene este término una partida de tierra que llaman la parte del Call. Por qué se llama así no se ha podido saber”. Pot ser que els Horta la perderen, fruit d’algun empenyorament impossible de redimir i acabés, com d’altres propietats, en mans d’algun prestamista jueu que la vengué al cavaller Dosrius?

Per una altra banda en parlar de l’edificació de la torre, Francesc Curet afirma que: “És probable que l’antiga torre formés part d’una fortalesa feudal, encara que alguns opinen que es tracta d’una torre isolada de 94 pams d’alçària per 8 pams de gruix de paret i que ella sola constituïa el fort, al qual s’entrava per una porta situada a 40 pams de terra i que era forçós de pujar-hi per mitjà d’una escala llevadissa de corda o de fusta” . També afirma que la torre és del s.VIII, segons la documentació que ha trobat. (9)

En Pedro Luis Huerta, en parlar de les formes d’aquest conjunt medieval diu: “Formas que nos pueden parecer originales como en la torre Subirana de Horta, en donde adosada a la torre circular se extiende una sala alargada de 9 por 3 metros i terminada con un semicírculo, que recuerda mucho formas prerrománicas. Por otro lado en el mismo edificio había una construcción muy original en forma de anillo, acavado con una boveda.” (10)

El Servei d’Activitats Arqueològiques de L’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de L’Escola Taller de Rehabilitació del Patrimoni va dur a terme, durant els mesos de juny i juliol de 1987, una primera fase de treballs arqueològics en el Palau del Marqués d’Alfarràs. L’actuació arqueològica es va limitar a l’àrea històricament més antiga del conjunt edificat. Consistí en unes quantes cales al subsol del conjunt vaig medieval.
Aquest nucli, el més antic, l’integren: la torre circular, coneguda per Torre Subirana o Torre Superior d’Horta, les dues construccions annexes a ella: una nau rectangular (9 m. x 3 m) capçada per un absis i coberta amb una volta de canó, feta tota ella en pedra, i un recinte anular que encercla la torre i una part de la sala amb absis. El mur d’aquesta anella en pedra s’entrega contra les parets nord i sud de la nau esmentada, contigua a la torre. L’arqueòloga Emília Pagès, en un article sobre aquests treballs afirmà: Com a conclusió, es podria dir que, la torre i les altres construccions coetànies presenten unes característiques constructives de marcat estil romànic, i constitueixen l’embrió a l’entorn del qual, es desenvoluparan en el transcurs dels segles la resta de les dependències de la casa senyorial, amb les consegüents transformacions, adequacions i reformes per millorar-ne les condicions de residència nobiliària. (11)

Aquests treballs centrats en l’estudi del subsol incomprensiblement no varen tenir continuïtat. Així ens trobem que, a dia d’avui, ni tan sols no s’ha estudiat la torre de la qual sabem, per L’Emília Pagès, que fa 11.5 m d’alçada. Ni s’ha estudiat la coberta d’aquests altres edificis que conformen el conjunt de l’alta edat mitjana, tot és abandonat des de l’any d’aquest darrer estudi 1987.

Totes les fonts consultades donen per incompleta l’estructura d’aquesta casa forta. Observant la torre per fora s’endevinen dues alçades anteriors a l’actual, una és a tocar de la corona de merlets, a joc amb l’estil del Palau 1852. Uns metres per sota, tenim la que podria ser la primitiva alçada, aquí els merlets són molt més amples, cinc o sis completen el cercle. En referència a la porta de la torre, encara tenim les dades en pams, 40, una mica més de 8’75 metres. I podria ser que s’accedís per les golfes de l’afegit que aquest treball intenta proposar.

Pel que fa a la atípica o singular sala anular que avui, parcialment, envolta la torre només cal aixecar un pis i golfes, des de les que s’accediria a la porta de la torre, i qui sap si també la capella o seudo capella contava igualment amb un segon pis. Tot plegat configuraria una fortalesa alt medieval del tot original. Només comprovant-ho sortirem de possibles dubtes, els forats per seure les bigues a la torre, el sòl de la primera planta just a sobre de les dues sales, etc. Són proves contundents que podran refermar o desmentir aquesta tes

Un altre tema és la possibilitat que la sala axil•lar, que encara es conserva, sigui la primigènia capella dels Horta, segons Fiter un simple oratori “Fué el santuario fundado por don Guillermo de Horta en el siglo X, y tuvo el concepto de oratorio hasta 1218”. Pel que fa a l’antiga capella que com altres estudiosos dóna per destruïda, recordar el que en Fiter diu: “El origen de la población de Horta se remonta al siglo X. Un caballero llamado Guillermo mandó construir en 913, una torre fuerte, y a ella lindante una capilla para que sirvieran de refugio a los cristianos habitantes en aquel extremo del llano, para prevenirse de las irrupciones de los árabes.” (12)

Espero que aquests interrogants oberts, serveixin per aprofundir i anar lligant caps sobre aquesta remota història de la nostra estimada vall, i alhora, crei consciència entre la societat civil, de la importància d’aquest destacadíssim patrimoni i símbol d’Horta. Forçant així plegades a les autoritats, a prendre’s seriosament la conservació del patrimoni cultural comú, ja que haurien de ser ells els garants d’aquest patrimoni, els que encetessin les tasques arqueològiques necessàries i la posterior restauració del conjunt monumental del palau del Laberint d’Horta.
És aclaparadora la similitud d’aquest peculiar conjunt baix medieval, amb la torre històrica del casal dels Horta, recollida en el segell de l’antic municipi.

Juli Fontoba i Sogas

1-Desideri Diaz i Quijano. Les masies d’Horta.Barcelona, 1986.
2-Esperança Piquer. Torre Superior d’Horta. Els barris de Barcelona. volum III pag. 114
3- Historia dels Llupia, 1088-1771: i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca. Per: Josep Fernandez i Trabal Aymat Catafau; Nuria Sales; Pere Gifre i Ribes; Miquel Pérez Latre; Amèlia Castan i Ranch; Ramon Sarobe i Huesca. Pgns282- 283
4- Esperança Piquer. Els barris de Barcelona. volum III pag. 115
5- A.Robira i Virgili.Història de Catalunya- volum IV pag. 489
6- A.Robira i Virgili. Història de Catalunya- bolum IV pag. 481
7- Ferran Soldevila, Historia de Catalunya –bolum I pgn. 242
8- Ricardo Zamora. “Respuestas al Qüestionario Censo del año 1789”. En aquest manuscrit s’esmenta la Torre Subirana.
9- Francesc Curet. Visions barcelonines. Muralles enllà. Volum VIII, Barcelona 1956.
10- Pedro Luis Huerta Actas IV Curso de Cultura Medieval.
11- Emilia Pagés. Arqueograma gener 1997 Barcelona
12- José Fiter Inglés Las cercanias de Barcelona Barcelona 1888

Altres :
-Miquel Brasó i Vaqués. Butlletí del Club Excursionista de Gràcia. Barcelona, novembre 1964.
-J. Clapés i Corbera. Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, núm. IX, pàg. 54. Barcelona, 1931.
-Desideri Díaz . El que ha estat i és Horta Barcelona 1982
-Desideri Díaz .L’escut heràldic d’Horta. Barcelona 1985
-Desideri Díaz: Unió Esportiva Horta 1953-1995 Barcelona 1995



Aquesta entrada s'ha publicat dins de historia St. Genis dels Agudells i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *