Collserola a Barcelona: història d’un desencontre

 De , Barcelona, marca registrada 

Collserola a Barcelona: història d’un desencontre

 

Barcelona inicià el setge a Collserola a finals del segleXIX, l’any 1897, en

annexionar-se, malgrat la seva oposició, els municipis delpla de Barcelona: Sant Martí, Sants, Gràcia, Sant Andreu, Les Corts i SantGervasi. A continuació, amb les annexions d’Horta, 1904, i de Sarrià, 1921,carenejant per Vallvidrera, Barcelona s’endinsava al bell mig de Collserolasotmetent així, progressivament, els conreus, els boscos, les fonts, lesrieres, les torrenteres i els turons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll)d’aquests municipis a la forta pressió urbanística exercida per les ànsies decreixement il·limitat. 

El 1932, després que des de les primeries del segle XXcomencessin a aixecar-se urbanitzacions i cases particulars il·legals a laserra, el Regional Planning del Pla Macià defineix Collserola com a reserva debosc, cosa que també es contempla al Pla

Comarcal de 1953, el qual valorà la serra com a parcforestal i reserva de bosc. Tanmateix, l’acusada laxitud del pla va permetre lasistemàtica desafectació de terrenys

collserolins que foren designats per a usos esportius,sanitaris, zones verdes o parcs. L’any 1959 s’elaborà el Pla provincial el qualva incloure Collserola en l’anomenat Parc Natural del Tibidabo.

A finals dels anys 60 Barcelona s’havia transformat en unagran massa. Dins la trituradora del desenvolupisme s’aixecaven barriadessenceres sense cap obligació per part del constructor ni del municipi de ferescoles, ambulatoris, transport públic ni cap equipament. La dictadura afavoriala manca de cap tipus de control popular. Turons i terrenys, fins feia quatredies ocupats per la pagesia, van donar pas a polígons

d’habitatges de diferent qualitat (depenent de la barriada)com el Carmel, el Coll, laRovira, laPeira… Pel nord de Sant Andreu s’estenia la ciutat, donantpas a Nou Barris. I per la part de laVall d’Hebron naixien Montbau, un nou Sant Genís delsAgudells i la Fontdel Gos, a Horta Guinardó. Òbviament, el desenvolupisme franquista agreujà lesagressions posant definitivament en perill la integritat natural de Collserola.Tant

el fèrtil pla de Barcelona com la serra de Collserolaconstituïren durant molts segles el rebost, el llenyer, les pastures, el pulmói les millors aigües de les que Barcelona se n’aprofità durant segles. Sotmesosaquests valors naturals de la col·lectivitat, la pressió ja no s’aturaria sobreel que subsistí, malgrat que la resistència i la resposta«ecologista-veïnal-alternativa» va continuar creixent al mateix ritme que laconsciència social vers la protecció de la natura.

Així arribem al 1976, any en què s’aprova el Pla GeneralMetropolità (PGM). Tot i que, en la línia del Regional Planning del 32 i delPla Comarcal del 53, el PGM defineix Collserola com espai forestal deprotecció, a la pràctica va representar la sentència de la serra ja que feiaseguidisme del projecte Porcioles de metròpoli: per una banda, contemplava laconstrucció dels túnels de Vallvidrera, Central i Horta i de la Via de Cornisa, a més delperllongament de la carretera de les Aigües, entre d’altres projectes.D’aquesta manera, tot i que el PGM pot considerar-se salvador, en part, delsboscos collserolins, esdevé, a la vegada, el seu botxí en contemplar aquestseguit de vials que fragmenten el gran bosc i que creen importants efectes debarrera, augmentant els índexs de contaminació i transformant la necessàriatranquil·litat per la subsistència de la fauna i la flora, i contribuint així ala creació d’un paisatge excessivament urbà.

Per altra banda, estableix 7.500 hectàrees d’espai forestalvinculades a un destí de parc, fent necessària la creació d’un parc metropolitàde la serra de Collserola, i també preveu l’eliminació dels usos agrícolestradicionals que la caracteritzen, determinant la progressiva substitució delsconreus, els horts i els masos per zones residencials, urbanitzacions ihabitatges.

L´any 1986 laGeneralitat de Catalunya creà la reserva natural de la Font Groga.

 

LA MALAGESTIÓ DEL PARC DE COLLSEROLA

L’any 1987, la Generalitat de Catalunya aprovà el Pla especiald’ordenació i protecció del medi natural de Collserola, el qual és la figuralegal de protecció de la serra vigent. El Pla especial definia la creació d’unòrgan de gestió del parc, el Patronat Metropolità del Parc de Collserola(1986), el qual es constituí com a organisme autònom de la Corporació Metropolitanade Barcelona. Més tard, amb la desaparició d’aquesta

darrera entitat, es creà la Mancomunitat deMunicipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que passaria a ser, junt amb la Diputació de Barcelona,responsable de la gestió del parc, transformant l’antic Patronat en el Consorcidel Parc de Collserola (2000), l’actual òrgan gestor.L’any 1992 Collserola ésinclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), aprovat per la Generalitat deCatalunya. Tanmateix, la catalogació de la serra com a espai d’interès naturalno té, a efectes pràctics, cap altra

conseqüència que un nivell de protecció bàsica la qual, amés a més, queda altra vegada supeditada —com en el cas del Pla especial deprotecció—als diferents plans urbanístics d’arrel porciolista previstos al PGM.

Efectivament, la gestió del territori inclòs dins el Parc deCollserola respon al que estableixen diverses lleis i figures d’ordenacióterritorial,les quals guarden entre si una relació jeràrquica. És elpredemocràtic PGM el que té un caràcter preponderant i per tant decisiu enúltima instància. Un PGM de marcada inspiració desenvolupista que l’any 1976determinava el que entenia com a projectes necessaris per a la conurbacióbasant-se en una previsió de creixement poblacional que estimava que, cap al’any 2000, l’Àrea Metropolitana de Barcelona assoliria una població d’uns 10milions d’habitants. Darrera del PGM en ordre d’importància, i encara perdamunt dels plans específics de protecció de la serra, vindrien la Llei del sòl i la Llei de mines, entred’altres. Teòricament, els plans específics desenvolupats en relació a lagestió de Collserola haurien d’haver seguit les directrius que establia el PGM.Amb tot, la manifesta impossibilitat de compaginar el que per a Collserolapreveia el PGM amb la voluntat de conservació dels valors de la serra recollidaen el Pla Especial de Protecció ha determinat que el que estableixen aquestesdiverses figures d’ordenació sigui, en molts casos, absolutament antagònic icontradictori. El PGM estableix la perforació i l’esquarterament de la serra,la desaparició dels usos tradicionals agroramaders i l’aïllament ecològic delparc, el qual és entès més aviat com un jardí urbà. Al contrari, el PlaEspecial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserolaresumeix objectius ben diferents, com ara «mantenir l’estabilitat dels sistemesnaturals, preservar la diversitat biològica, preservar el patrimoni cultural ipaisatgístic, oferir noves oportunitats d’oci» (Parc de Collserola, 1990).Encara més, en un apartat específic, el pla fa referència també a la necessitatde conservar els usos agrícoles a la serra. En concret, entre d’altresrecomanacions, proposa «revisar les qualificacions del PGM en el que ateny a lasubstitució de conreus per usos residencials» o «proporcionar ajuda tècnica ifinancera per a garantir la continuïtat de les activitats agrícolesperiurbanes» (Ibíd., pàg. 44).

L’any 1998 Collserola fou integrada als Parcs de la Diputació en l’anomenadaAnella Verda que en teoria pretén defensar els espais naturals de la pressióurbanística, tot creant passadissos verds entre ells, però que a la pràctica éspoc més que un anagrama.

Les possibilitats reals de què la societat civil participidirectament sobre els temes que l’afecten, com és la democratització real i lacura coresponsable de la gestió d’aquest espai natural, són del tot limitades.

Amb tot, la munió dels grups ecologistes, conservacionistesi d’altres col·lectius entorn de la Plataforma Cívicaen Defensa de Collserola va aconseguir, amb la seva pressió, la creació d’unaComissió especial de seguiment sobre temes urbanístics.

No podem deixar de destacar que el caràcter polític delgerent del Consorci fa que la  gestió delparc caigui sovint en actituds d’apropiació del patrimoni històric, com laconversió de la masia de Can Calopa en vinya i celler de l’alcalde de Barcelona(fa tres anys, l’alcalde Joan Clos va reclutar una part de la Brigada de Parcs i Jardinsper desforestar unes hectàrees de fruiters de la masia de Can Calopa, que durantmesos van fer terrasses i van plantar ceps de races de qualitat per poder-semarcar el punt

d’oferir vi DO de Barcelona amb ocasió del Fòrum 2004); oels intents de

cedir la masia okupada de Can Pasqual a un dels més gransholdings ecocapitalistes de l’Estat, que gaudeix de bones amistats ambl’Ajuntament de Barcelona. Mentrestant, el Consorci enderroca masies com CanRocamora per evitar que siguin okupades, malgrat declarar que manquen edificisper equipaments al Parc de Collserola .El Consorci de Collserola també hatrobat una manera de fer diners fàcils: el patrocini. Un cop d’ull a lapersonalitat de les empreses que, cercant un rentat verd d’imatge que lesredimeixi enfront la població, promocionen econòmicament la «desgestió» delparc pot aproximar-nos un pèl més al tarannà real dels gestors del Parc. Entreaquestes empreses que fan tant en pro de la preservació dels valors ecològics isocioculturals arreu del món destaquen Endesa, responsable d’expulsarcomunitats maputxes per produir quilowats als rius de Xile; Agbar,multinacional que treballa per a la privatització de l’aigua i d’altres serveisbàsics a diversos continents; Caja Madrid, que financia la construcció del’oleoducte de cru pesant a l’Equador; o Novartis, multinacionalagrofarmacèutica i transgènica que entre d’altres execrables activitats esdedica també a la biopirateria, patentant els codis genètics de plantessilvestres utilitzades ancestralment pels pobles indígenes. També estàesponsoritzat per una fàbrica de ciment valenciana… (ObservatoriTransnacional, 2003). Queda clar, doncs, que, més enllà de les bones i verdesparaules dels informes tècnics i de les declaracions d’intencions, la situaciódescrita determina que actualment la gestió del parc sigui poc més quedesastrosa. Mentre les institucions i les formacions polítiques que ensgovernen, les quals a més s’autoproclamen «progressistes» o «d’esquerres iecologistes de debò», continuïn basant la seva gestió i supeditant-ho tot alsmateixos interessos crematístics i especulatius que van inspirar l’encaravigent PGM, realitats com el Parc de Collserola continuaran essent poc més quecortines de fum a la vegada que productes estrella d’una calculada i rànciaestratègia de rentat verd d’imatge a la que ja ens té tristament acostumatsl’Ajuntament de Barcelona.

 

ACTUACIONS I AGRESSIONS

 

LaBarcelona metropolitana té un dèficit escandalós d’espaisverds a l’abast del ciutadà i aquest és el paper que se li atorga al Parc deCollserola, el qual té uns trets especials que intensifiquen la condició dejardí urbà:

– una dimensió considerable: 7.500 hectàrees qualificadesd’espai

forestal,

– contacte amb la ciutat: a menys de cinc quilòmetres deplaça Catalunya,

– posició central a l’Àrea Metropolitana, al voltant delqual giren les

ciutats i les vies de comunicació.

Així, Collserola, com espai natural rodejat per unametròpoli, està amenaçada i agredida per una sèrie de processos que posen endubte  que el parc compleixi la funció deprotecció que se li ha assignat:– Permissivitat d’activitats extractivescolossals dins dels límits del parc, com són les cimenteres de Montcada al nordi Sant Feliu, a la vessant del Llobregat, o la Mina Berta entre ElPapiol i Sant Cugat. Com ja hem apuntat, la Llei de mines està per sobre de les lleis que protegeixenel parc. – Especulació amb el sòl dels municipis que envolten Collserola, queentenen el parc com una reserva de terreny que en algun moment intentaranrequalificar per a continuar construint. Algunes de les vessants de la serra,com la Vall deSant Just, les tradicionals zones agrí- coles estan a punt de desaparèixer perconvertir-se en un suculent mercat de parcel·les urbanitzables d’alt standing.

– La suposada manca de sòl que segons les administracionspúbliques pateix laGran Barcelona és utilitzada per justificar la sistemàticaubicació d’equipaments públics dins els límits de Collserola, en comptesderehabilitar alguna de les moltíssimes zones o solars degradats i en desús. Vanen aquesta direcció casos com els dels cementiris de Collserola i El Papiol ol’Escola Judicial, construïda l’any 1996 per sobre de la Ronda de Dalt, a la vessantbarcelonina, en els que es justifica l’interès públic per apropiar-se de leszones més ben ubicades del parc. El mateix argument, «l’interès públic»,esgrimia la Conselleriade Medi Ambient quan l’any 2001 intentava construir un abocador a l’esgotadaMina Berta.

– Les infraestructures són vitals pel «correcte»funcionament de la metròpoli. Collserola està travessada per línies d’altatensió, autovies i vies de tren que fragmenten el territori com una ganivetada.Un exemple paradigmàtic del despropòsit que amaguen aquestes gransinfraestructures fou la construcció del túnel de Vallvidrera. Aquesta obra eraclarament innecessària a finals dels 80, quan es va prendre la decisió delaseva execució. Si bé és cert que la carretera de la Rabassada quedavacol·lapsada puntualment algun divendres a la tarda, aquest problema s’hauriasolucionat millorant l’accés a Sant Cugat. Però els forts interessos econòmicses van imposar. Una obra amb un pressupost de 22.000 milions de pessetes era unnegoci que no es podia deixar perdre. Els estudis sobre mobilitat de l’èpocaparlaven d’un volum de trànsit d’uns 16.000 cotxes/dia

entre laRabassada i la carretera de Vallvidrera. En canvi, elsaleshores projectats túnels tindrien per si sols capacitat per a més de 50.000cotxes. És a dir, la seva construcció significava quadruplicar el volum detrànsit que potencialment podria circular per la zona. Els túnels deVallvidrera estan gestionats per Tabassa, una empresa privada que té dret acobrar peatge per a amortitzar una obra que en bona part està feta amb dinerspúblics. A part, la nova via va incrementar la demanda de sòl urbanitzableesperonant processos especulatius a la zona. Per exemple, a l’àrea de la masiade Can Busquets, propera a la zona d’influència dels túnels, es preténconstruir blocs de pisos en una de les finques, creant una microciutat de luxeal bell migde la vall de laRierada, un dels ecosistemes més fràgils de la serra.Elstúnels de Vallvidrera han partit Collserola en dos i constitueixen unafrontera infranquejable que impedeix el pas dels animals.

Collserola a Barcelona: història d’un desencontre 283284Barcelona, marca registrada

Han passat deu anys i l’Administració insisteix ara enconstruir el túnel d’Horta, el qual serà més agressiu encara que l’anterior jaque el seu traçat circularà per una zona on no hi ha cap carretera niurbanització, creant una nova barrera dins de Collserola. De moment, sembla queel túnel Central i el vial de Cornisa no són encara una prioritat política; noobstant, poden reaparèixer perfectament en tant que són projectes que es

contemplen al PGM.Tres milions d’habitants urbans troben aCollserola un dels únics

espais verds pel lleure encara silvestres i no intervingutso ajardinats, fet que, lògicament, comporta la hiperfreqüentació i conseqüentdegradació d’aquest espai. En són un clar exemple els més de mil caçadors ambllicència, les hordes de motoristes, les hípiques i els ramats de ciclistes demuntanya que cada cap de setmana inunden la malaurada serra.

A part dels processos descrits, una sèrie de mecanismes«trampa» posen en dubte la real protecció del Parc de Collserola. Una de lesestratègies és la requalificació enganyosa d’usos del sòl. Per exemple, lacreació de camps de golf s’utilitza per encobrir peracions especulatives, jaque la llei permet edificar una part del terreny del nou camp de golf per

«amortitzar» la inversió. Això explicaria el gran interèsdels propietaris de Can Codina (Cerdanyola) per deixar l’agricultura ipassar-se al golf. També a Sant Cugat, a finals dels 90, el Club de Golf va dura terme l’ampliació de les seves instal·lacions desforestant unes pinedessituades entre els límits del parc i del perímetre urbà de Sant Cugat. Perfinançar aquesta ampliació el club va obtenir permís per aixecar unaurbanització de luxe a una antiga vinya. El nou Pla d’Urbanització de La Floresta, que

permet la construcció de blocs de tres pisos en zonaforestal que fins avui no era urbanitzable, constitueix un altre cas derequalificació amb el que es continua expandint la taca urbana dins del Parc deCollserola. Una excepció remarcable a aquesta tendència ha estat la definitivaqualificació de la zona agrícola de Torrenegra com a  anys de lluita contra la constructora Núñez iNavarro, la qual havia comprat  elsterrenys agrícoles per aixecar-hi pisos, el moviment veïnal ecologista haaconseguit que el terreny hagi estat catalogat novament com a agrícola.Tanmateix, tot i que el parc de Collserola és el segon de Catalunya en quant apressupost (6 milions d’euros), actualment està en curs

un contenciós administratiu entre Núñez i Navarro il’Ajuntament de Sant Cugat, ja que l’empresa no ha estat encara indemnitzadaper la pèrdua de valor del terreny que ha suposat la requalificació, fet quecorrobora la incompetència dels gestors del parc

 

LACOLLSEROLA BARCELONINA

 

Els barris alts de Barcelona han crescut enfilant-semuntanya amunt per les faldes de Collserola. Aquesta vessant compta amb unreguitzell de barriades. Unes riques: Pedralbes, Can Caralleu, Vallvidrera, elTibidabo(Sarrià-Sant Gervasi), els Penitents (Gràcia); altres humils ipopuloses:

Sant Genís, Montbau, la Font del Gos, Can Baliarda (Horta-Guinardó), elpolígon Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova i Torre Baró (Nou Barris); així comles que envolten els turons de laRovira, el Carmel i la Creueta del Coll, com són el Guinardó, Teixonera,Carmel, Vallcarca, el Coll i la Salut.Gairebé totes aquestes barriades neixen, creixen i/o esconsoliden als contraforts, barrancs, creuant collades i omplint els fèrtilscamps,

sobretot a partir dels anys 60, amb el b o om especulatiu.Tot i això, els veïns de la vessant, durant el darrer quart del segle XX,anaren fent-la seva. S’organitzaren plantades populars i es recuperarennombroses fonts, a la vegada que anaven prenent una actitud crítica envers elsprojectes lesius i la mala gestió per part de les institucions, les qualspropiciaren la desaparició de molts horts marginals

La torre de comunicacions es pretenia aixecar al turó deSanta Maria, a tocar de laFont Groga, però les pressions ecologistes —donada laproximitat dels boscos a laFont Groga— aconseguiren fer canviar l’empla- çament. Aquestaacabà construint-se sobre el turó de Vilana, l’any 1991, dissenyada per NormanFoster i no sense les resistències dels veïns deVallvidrera. L’alcalde olímpicMaragall assegurà que aquella torre acabaria amb totes les antenes deBarcelona, cosa evidentment impracticable amb el posterior b o om de latelefonia mòbil.

 

LES VERGONYES DE BARCELONA

 

Entre les moltes vergonyes de Barcelona cal esmentar lavoluntat de cedir «els ous d’en Porcioles», dues grans bombones de gas, a unaempresa privada, per tal de fer-hi una macrodiscoteca, un restaurant, gransaparcaments, etc. L’any 1986 aquests dipòsits de gas ubicats a Collserola(Horta) deixaren de funcionar, passant a mans de l’Ajuntament de Barcelona queno exigí a l’empresa explotadora el seu desmantellament. En lloc de rectificarles errades del passat, el màxim responsable de la preservació del Parc deCollserola afirmà: «Las dos esferas son singulares para bien o para mal»;mentre que Jordi Borja, vicepresident de la Mancomunitat deMunicipis, digué: «siempre que sea posible y no se produzca un grave perjuiciono es bueno derruir». Això era vàlid per a uns esfèrics de 20 anysd’antiguitat, però no per les nombroses masies centenàries, veritablepatrimonicultural, històric i arquitectònic que el mateix Ajuntament enderrocàa Horta, Can Besora, Can Gresa, Can Borni, Can Glòria, Can Notari, Can Sínia…La pressió ecologista  aconseguí que la Mancomunitat deMunicipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona rectifiqués a la vigília delsJocs Olímpics i procedís al desmantellament definitiu dels «ous d’enPorcioles», instal·lant  les cotxeresd’autobusos de l’ATM, mig soterrades. L’operació de castració va costar 8,4milions de pessetes.  Una altra agressió,aquesta feta amb la més absoluta impunitat, fou la construcció de l’Escolad’Alts Estudis Judicials el 1996. L’Ajuntament de Barcelona donà el permíssense l’informe preceptiu, saltant-se a la Collserola a Barcelona:història d’un desencontre 285286 Barcelona, marca registrada torera el  Pla Especial de Protecció de Collserola, elPGM i el PEIN, sense comptar amb l’estudi d’impacte ambiental pertinent isobrepassant  l’edificabilitat permesa.La total submissió dels gestors responsables del parc a la Generalitat deCatalunya i a l’Ajuntament de Barcelona feriren greument la seva credibilitaten la defensa dels espais naturals i en l’aplicació de les mateixes lleis quepromulgaren. En un darrer intent de justificar legalment l’obra, s’elaborà unpla especial que fou aprovat el mes d’octubre del 1996.

De les més recents vergonyes, destacarem la permissivitat dequè gaudeix la constructora Núñez i Navarro per construir la urbanització Turóde Vilana 2000 o els habitatges de Vall Park al barri de Penitents, onl’Ajuntament atorga la llicència d’urbanitzar al bell mig del torrent de CanGomis, en ple domini públic hidràulic.

Una de les lluites que continuen actives és la relativa a laprotecció i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de Sant Genís, situadaal límit entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de lesúltimes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de 50anys de total abandonament de la finca i del conseqüent deteriorament de CanMasdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola associada, lainstitució que regenta la propietat, la Fundació Hospitalde Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i méstard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi deMetges. Ambtot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suporti la implicaciópopular de què ha estat objecte el projecte d’autogestió

en curs ha aconseguit frustrar, de moment, els plans queamenaçaven lavall. És important destacar que l’òrgan que s’ocupa de la gestiódel  patrimoni de la Fundació està constituïtper funcionaris de l’Ajuntamentde Barcelona i de la Generalitat i pelBisbat de Barcelona. Paradoxalment, en contraposició als plans de la Fundació d’urbanitzarparcialment la vall, l’Estudi estratègic de la vessant barcelonina deCollserola (Boada, 2003) remarca la seva importància natural i agrícola, alhoraque

fa referència a la necessitat de recuperar l’antigainfraestructura agrícola de terrasses, mines d’aigua i basses. És precisamenten aquest sentit que, a través de l’autogestió i de l’autoorganització,autònomament i sense cap tipus de participació institucional (exceptuant elsetge policial i el políticolegal), duu més de dos anys treballant elcol·lectiu dels  horts comunitarisokupats de la Vallde Sant Genís, el qual està integrat

pels actuals ocupants de Can Masdeu i per una cinquantena deveïnes i

veins de Nou Barris.

 

COLLSEROLA, PARC O JARDÍ?

 

Allò que no genera valor econòmic no té valor. És en aquestsentit que «cal donar valor» a Collserola, transformar-la de manera que suposiuna font de creixement, físic però sobretot econòmic, de la metròpoli. I elvalor ecològic? Aquest és un tema crític. Si bé trobem dins la serra zonesqueper la seva inaccessibilitat han estat molt poc ertorbades, com laRierada o el Torrent de les Tres Serres, la supervivència deles espèciesfaunístiques està fortament amenaçada a raó de l’escapçadaconnexitat

dels ecosistemes de Collserola amb la resta de serresprelitorals o interiors. Com podran sobreviure els animals durant generacionsd’endogàmia? En aquest sentit, Collserola no és un espai on la conservacióestigui assegurada, malgrat el discurs propagandístic d’iniciatives mediàtiquescom les de l’Anella Verda de laDiputació de Barcelona, que

ens pretén fer creure que els vertebrats de Collserola podenpassejar-sepel massís del Garraf, Montserrat o el Montseny. Collserola és unailla de bosc emmurallada per un anell d’autopistes. Per evitar l’aïllamentcomplet, durant la dècada dels 90 veïns de Cerdanyola i el Vallès van defensarla protecció d’una «via verda» en la darrera franja agrícola que té tresquilòmetres d’amplada i que uneix Collserola amb el Parc Natural de SantLlorenç del Munt. Després d’insistir uns anys, els municipis es van comprometrea respectar 400 metresd’amplada en tot el traçat d’aquest connector on encara avui hi ha movimentsmigratoris de grans mamífers com els senglars. Curiosament, els terrenysdestinats a aquest connector biològic coincideixen amb els terrenys on el PGMcontempla la construcció del túnel central. És, doncs, la via verda unaautopista en conserva? Aquesta és una altra constant en la protecció de lanatura des

de la burocràcia. Creen neologismes per fer creure alciutadà que protegeixen el territori quan en realitat es tracta d’unaconservació virtual.

A mesura que les ciutats que envolten Collserolas’expandeixen i esgarrapen zones agrícoles de les valls limítrofes, queda cadacop més clara la funció real que acompleix Collserola dins la lògicametropolitana: la de Central Park a la catalana i de reserva de sòlurbanitzable disponible pel futur creixement del monstre urbà.

 

LAFRONTERA MOVEDISSA

 

L´any 1999, amb la intenció de comprometre les forcespolítiques i les institucions, la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola,formada per col·lectius veïnals i ecologistes dels municipis que envolten laserra, reivindicava, a través del seu manifest «Per una llei de protecció del’espai natural de Collserola», l’ampliació de l’àmbit de protecció del’espaiamb una franja natural d’amortiment que trenqués el seu aïllament

obrint-lo, així, a la resta d’espais naturals veïns. Alhora,es demanava la desqualificació dels sòls susceptibles de ser urbanitzables aixícom la promulgació, per part del Parlament de Catalunya, d’una llei deprotecció que superés jeràrquicament els plans d’ordenació territorial vigents(PGM, PEC i PEIN) i possibilités la protecció real de la serra. Tanmateix, encontra de les propostes de fer baixar Collserola a la ciutat, el que sembla ques’imposa és fer pujar Barcelona a Collserola. Un bon exemple de la pressióurbanística més recent és el que està succeint actualment a la Vall d’Hebron.

 

L’any 1983, per tal d’aturar l’especulació urbanística delspromotors Figueras i Bassols, l’Ajuntament de Barcelona, pressionat per la Coordinadorad’Entitats Martí i Codolar, adquireix les 37 hectàrees en les que es preteniaconstruir 7.500 habitatges; una zona qualificada, en gran part pel Pla Comarcaldel 1953, com a zona verda. L’Ajuntament es comprometé a crear un dels granspulmons de Barcelona; però 9 anys després, amb els Jocs Olímpics, el consistoriaprovà a corre-cuita un primer Pla Director de la Vall d’Hebron, supeditant laplanificació d’aquest extens parc a les exigències olímpiques. Aixecaren migmiler d’habitatges (la residència de periodistes), palaus esportius, un hotel,un gran pàrquing i nombrosos camps esportius. Així, les torrenteres,recuperables des del punt de vista natural, foren cobertes, donant pas aesplanades plenes d’accessos, extensos «espais verds» plens de tanques.L’asfalt cobreix les grans voreres que les aïllen i que no porten enlloc.Espais verds en què l’únic verd és la gespa de camps esportius i talussos. Ambtot, encara es conservà la qualificació de «zona verda».

Aquesta actuació municipal contribuí a la degradaciód’aquest potencial gran pulmó de laVall d’Hebron però, lluny de reparar els errors comesos,l’any 1999, es va promoure un segon Pla Director. En un principi, aquest pla,en un acte de prestidigitació indignant, desprotegia 73 hectàrees que, deforestal, passaven a verd urbà. L’oposició ecologista els féu canviar detàctica. Aquest pla va ser aprovat per l’Ajuntament el 21 de febrer de 2004 iamb ell es pretén construir 1.166 habitatges sobre zones verdes, prèviamenttraspassades a zones d’equipaments. Per tal de compensar la pèrdua de zonaverda, a través de l’Estudi Estratègic de la  Vessant Barcelonina de la Serra de Collserola (octubrede 2003), encarregat per l’Ajuntament i realitzat en conveni amb el

Consorci del Parc de Collserola, es pretén, amb la mésabsoluta impunitat, desprotegir àmplies zones naturals del Parc de Collserolapassantles de la qualificació de «zona forestal de protecció» a «zona verda»(urbana). Amb això s’evidencia una contraofensiva per part dels«urbanitzadors», amb la que pretenen burlar no només els grups ecologistes quereivindiquen l’ampliació de les zones protegides, sinó també la

màxima benignitat del PGM que ha estat la protecció de lesZones Forestals Metropolitanes.  Si araes construeixen habitatges canviant el PGM sobre zones fins fa

ben poc qualificades de verdes, qui pot assegurar que nos’estigui preparant el terreny per a futures tongades urbanitzadores iespeculadores?

Tot plegat representa un menyspreu intolerable: es promou lavulneració «legal» de les minses lleis que «malprotegeixen» la natura, tot fentpujar la ciutat cap al cim de Collserola, endinsant-se més enllà de la fronteradel parc. En comptes de fer baixar Collserola a la ciutat, ens enjardinen elbosc.

 

CanPascual, Can Masdeu i Col·lectiuAgudells



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Collserola i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Collserola a Barcelona: història d’un desencontre

  1. Javier diu:

    Barcelona siempre ha sido una ciudad caotica que crece sin control, atrapado entre el mar y la montaña ha tenido que crecer montañas arriba, es de esperar que ni collserola ni las demas montañas aguanten la presion inmobiliaria de barcelona, que acabara expandiendose hacia la zona del valles occidental, devorandolo todo a su paso,aunque afortunadamente el crecimient poblacional parece haberse reducido bastante

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *