Ruta biòfila a traves dels parcs de Barcelona

Ruta biófila

a traves dels parcsde Barcelona

La biofilia és el nostre sentit de connexió amb lanaturalesa i amb altres formes de vida de caracter innat i producte evolutiu dela selecció natural que actua en espècies intel·ligents la supervivència de lesquals depèn de la connexió estreta amb l’ambient i d’apreciació pràctica de lesplantes i dels animals. La biofilia és la passió per tot el que es viu, és una passiói no un producte lògic, no està en el "Jo" sinó és part de la Personalitat. El contrariés necrofilia

1ª parada

Montjuïc

Jardins Costai Llobera

La muntanya de Montjuïc durant segles ha estat un lloc      d’esbarjo al que acudien els barcelonins,tot fugint de la insalubre  ciutat enrecerca de les fonts, del aire pur, fugint de l’amuntegament al que erencondemnats  i per retrobar-se amb lanatura.

Aquest singular jardí de cactàcies de l’any 1970,el Costa i Llobera,  va patir durant mesde 25 anys la pluja constant de plom fruit dels afusellaments sistemàtic deltir als colomins. Sens dubte un flagrant doble atemptat a la vida. Si be escert que per la mort de les aus no vam saber fer res, si indirectament, atraves de la defensa dels cactus. El col·lectiu ecologista Agudells i el suportde la secció sindical de la CGTvaren fer possible acabar a Montjuïc amb aquella barbàrie contra la vida,corria l’any 1996.

Mes amunt, des del maleït castell les"autoritats" bombardejaren repetidament la Barcelona revoltada dels.XIX. Insurreccions motivades per la misèria i les duris-simes condicions detreball a que era sotmesa la classe treballadora.

El castell ha estat veritable victimari de laclasse treballadora,  les seves masmorresforen sales on els treballadors eren despietadament torturats. Als seus fossarsa tombar de segle XX foren afusellats, nombrosos anarquistes per el sol fet de ser-ho, per les seves idees. Ferreri Guàrdia insigne pedagog fundador de l’Escola Moderna 1909 fou un de tants. ElPresident Company també mori afusellat en mans dels necròfils de torn, quedurant quaranta anys, submergiren la ciutat en la reprensió.

Pel que fa als recursos comunals, propietatsmunicipals com ara la finca de Miramar, dir que ja al 2003  fèiem públic el rebuig a la remodelació perconvertir l’edifici en hotel de luxe, amb Inversions públiques milionàries quevan acabar a "mans amigues" amb unes repercussions mediambientals deltot previsibles, desviament d’aqüífers, filtracions i lliscament de terrenys,en el Jardí Públic Costa i Llobera, en definitiva més inversió pública percorregir, la mala gestió.

L’Hotel Vela, a la façana mar de Barcelona “nauinsignia” de la disbauxa neo liberal que anem patint recentment vulnera la lleide costes, menysprea els efectes sobre el mar del canvi climàtic, tot envaintl’espai mari. Va ser impossat i construit contra la voluntad manifesta de laciutadania, que va impulsar la societat civil a través de la lluita de l’Associacióde Veins de l’Ostia, Ecologistes en acció, Can Masdeu…

En itinerari.

Ciutadella

Cal remuntar-se al fatídic any de 1714, quantdesprès de catorze mesos d’a-sedi la ciutat es vençuda, aquest fet porta a l’enderrocde tot un barri de la ciutat. El feren enderrocar als mateixos veins que a partno cobraren cap imdemnitzacio, tot per aixecar-hi una fortalesa militar. Vintmil soldats contaven els vencedors per sotmetre i anular els minsos dretsciutadans, la fortalesa era  disposadasempre a sufocar las revoltes, els seus canons apuntaven a la ciutat.

A la que Barcelona s’en va poder  desempallegar, s’enderroca la odiadaCiutadella 1868. Amb motiu de la primera exposició Universal , es va recuperarcom a primer i durant força anys, únic parc públic de la ciutat. L’any 1892s’inaugura el parc zoològic, els primers animals provenien de la col·lecció queen Ll. Martí Codolar tenia a laGranja Nova, a Horta. El sentit col·leccionista Victorià dels.XIX avui malgrat tot, sembla prevaldre, doncs tenim la recent adquisiciópublica d’un elefant tot i les crítiques de veterinaris i treballadors del zoo,que s’asegurèn  que no es possiblemantenir a dos elefants en un espai que ronda els mil metres quadrats. I mestenint en comte que molts dels animals que hi subsisteixen al Zoo, ocupen forçaespai i no estan en perill d’extinció.

                                                         2ª parada

Eixample

Parc del Centredel Poble Nou.

Desprès d’una de les moltes epidèmies que patí laciutat durant el s.XIX, a Barcelona al clamor popular de "Abajo lasmurallas" s’enderroquen les muralles que la constrenyien, donant pas a laocupació urbana del fèrtil Pla. El Pla d’Eixample d’en Cerdà, imposat per lesautoritats militars conformà les bases de la ciutat il·limitada, fins el puntd’engolir-se els municipis veïns. La resposta contra les annexions contà amb lapopulosa classe obrera.

Mes de cent anys desprès de la pèrdua de autonomiamunicipal, la supossada "descentralització" de la que s’en vanaglorial’Ajuntament, en la pràctica es queda en res. Es del tot minsa doncs ni elmateix alcalde la respecta. Cal dir que si aleshores els veïns d’aqueststerritoris podien elegir directament els seus representants territorials, avuies l’alcalde de Barcelona el que imposa els Regidors dels districtes, abocantel que vol sobre els seus territoris. Al hora la participació ciutadana, ques’imposa des de l’Ajuntament queda totalment palesa en el model de ciutat.

El disseny a laconstrucció del Parc del Centre del Poble Nou evidencia la manca de respectedels gestors del Comú (l’ajuntament”), vers la participació i el respecte a lesnecessitats i demandes del veïns. El despotisme del disseny es el que condemnaels veïns, a la vida vegetal i animal forçada a sobreviure en l’absurd d’unaciutat escaparat turístic, on la opinió del veïns no hi conta. L’ego d’unartista supedita la convivència, i contranatura posa portes al camp. Ifinestres tancades amb vidres on topen els confusos ocells.

 

Parc de la Pegaso

Privatització delservei públic.

 

L’antiga fabrica de la Pegaso donà pas l’any 1986, a uns esplenditsjardins  fruit cal dir-ho de la lluitadel moviment veinal que amb fermasa ho va reivindicar per a be de les barriadesde St. Andreu de Palomar i de laSagrera.

Recentment hem vist com els garants del mantenimentdels parcs i jardins publics de la nostra ciutat, externalitzaren elmanteniment del Parc. Ho fan tant barroerament que al concurs, de les quatreempresses que liciten, tres coincideixen al cèntim amb la xifra 2 euros persota del topall establert, mentre l’altre ho fa un 10% més econòmic. Parlantclar i català es va establir previament l’empresa que s’habia d’adjudicar elcontracte sent aquesta acció del tot il·legal. S’ens dubte els trevalladorsd’aquestes empreses cobraran per sota del que precisen per subsistir, treballaranprecariament. Difícilment podriem anomenar integració a aquesta pràctica, peròsi que ho seria contractarlos directament per l’Institut Municipal de Parcs iJardins amb unes condicions dignes iguals a les de qualsevol altre treballadori amb possibilitats reals d’emancipació i autonomia, lluny de inquivir-los enguetos per questions de salud. Com deia un dels fundadors de  la ecologia social, l’anarquista PedroPropotkin, “a cadascú segons la seva necessitat, de cadascú segons laseva capacitat". Una raó més pel que demanem  la convocatòria de places públiques per donarun servei de qualitat i humà.

3ª parada.

Els Tres Turons

Antiaeris Turó de la Rovira

El cim del turó dela Rovira, alCarmel constitueix un formidable mirador sobre el pla de Barcelona, durantsegles ha estat un punt estratègic des d’on els assetjadors de Barcelona, enaquest com a la resta dels Tres Turons, ins-talaren bateries. Per últim cop iper defensar la ciutat dels bombardejos feixistes, durant la darrera guerraCivil, era el primer cop que es bombardejà a la societat civil.

Fins als anystrenta, ja al segle XX, el Carmel va ser el clàssic barri de cases amb hort,però l’arribada en massa de la immigració, procedent de diferents llocsd’Espanya, va canviar completament la fisonomia del barri. A la fi de la dècadadels quaranta i durant els cinquanta, es va anar omplint de barraques i on era freqüentl’auto-construcció, sense permís municipal. Durant els anys seixanta, com passàen altres zones de laBarcelona pobre, les immobiliàries, emparades en lano-actuació de l’Administració, van imposar un paisatge de grans blocs depisos, sovint construïts sense criteris de planejament urbanístic, situantcases de veïns en carrers sense asfaltar, molt empinades i sense una correctacomunicació amb la resta de Barcelona.                                           

En la dècada delssetanta, l’ànim de lucre immobiliari va provocar l’aprofitament dels desnivellsper construir més pisos dels permesos, en forma de subterranis excavats directamenta la muntanya. Es va anar ocupant tot l’espai sense cap planificació.

L’nversió milionària emprada recentment al ParcGüell per tal de rehabilitar el parc a causa de la massificació turística fruitd’un model gens sostenible i per la manca de un manteniment adequat. Larecorrent amenaça de cobrament d’entrada, i del tancament total del parc, laconstrucció de 6 nous establiments d’hostaleria, a costa de perdre zona verda,sembla que no ha reeixit. Si seguiran promocionant aquest tipus de turisme tantcostós per la ciutat des del punt de vista mediambiental. 

Les darreres tempestes de vent i neu malmeteren centenars d’arbres de la zonaforestal que no han estat replantats.

Barcelona l’any  1977 era una ciutat llibertària. Els dies 22,23, 24 i 25 de juliol d’aquell  l’any ,el Saló Diana, al carrer de Nou de laRambla, i el parc Güell, es van convertir en els polsprincipals de les Jornades Llibertàries, un esdeveniment a cavall entre el happening iel debat polític i social en què van participar unes 600.000 persones, lamajoria joves que començaven a descobrir-ho gairebé tot. Durant les jornades,als escenaris del parc Güell, lúdics i frescos de nit, es succedien elsconcerts, corrien els panflets amb la A envoltada d’un cercle i aquellsdies van arribar els que en aquell moment per molts semblaven els pioners del’ecologia, que van construir al Parc Guell un molí de vent alternatiu. 

"Jo de totallò en destaco la pau, l’harmonia i la llibertat. Al parc molta gent va ferl’amor per primera vegada. Els dels instituts es van estrenar allà, però amb unpudor molt gran. Hi va haver tota una barreja d’ecologia, feminisme i educacióque no ha tornat a repetir-se", diguè en Pepe Ribas.

Però aquell curtestiu de l’anarquia va durar molt poc. Els provocadors i els infiltrats vanradicalitzar la situació. I el tenebrós cas Scala va posar per un llarg temps, elcolofó a la Barcelonanegre-i-vermella de la transiciò. 

4ª parada

Parc dels Jardinsdel Laberint d’Horta. 

Els Jardins del Laberint d’Horta són els jardinshistòrics, museu dins la natura, més antics de Catalunya, així és reconegut perla Carta deFlorència, firmada pel Govern Espanyol el 1981. A l’hora, el seupalau forma part del catàleg dels monuments històrics-artístics de Barcelona.

Els Jardins del Laberint d’Horta varen costar bencar a la ciutat de Barcelona. L’any 1967, els propietaris ja no voliencontinuar mantenint un patrimoni que no donava cap benefici i, en canvi,comportava moltes despeses de conservació. És aleshores quan l’Ajuntament vacommutar els Jardins per terrenys de l’avinguda dita avui de Pedralbes a favordels Desvalls. L’any 1970, l’Ajuntament feia una primera restauració. Mesos méstard, s’obria per a ús de tota la ciutat, el que seria el primer jardí històricde la Ciutat. L’any1994, després d’una nova restauració amb diners de la Comunitat Europea,obria novament les portes, amb protestes veïnals doncs, a partir d’aquestadata, el municipi fa pagar entrada, llevat dels diumenges i dimecres.

Han passat molts anys des que l’Ajuntament se n’hafet càrrec, quaranta quasi bé, sense que gaire be no s’hagi actuat per tald’aturar el progressiu deteriorament del palau.  Tots aquests anys, desdel 1994, s’ha estat recaptant entrades, gravacions de pel·lícules, anuncis,etc. Doncs, bé, aquests beneficis no han anat a parar pas a la conservaciód’aquest patrimoni arquitectònic, artístic i històric, per altra bandainigualable, de Barcelona. El magnífic palau romàntic, de gust orientalitzat,amb detalls neo-gòtics, barrocs, i marcats motius neoàrabs, cau davant lapassivitat de l’Administració. El palau enyora el soroll de les tasques delsmanobres. Els nombrosos motius ornamentals, balustrades, esgrafiats i merletss’esvaeixen amb el pas inexorable del temps i la deixadesa. Les teuladess’esfondren. Els pisos s’omplen de runes.

 

Per tal d’aturar el progresiu deteriorament d’aquestpatrimoni s’organitzà SOS Laberint, de la que en forma part la seccio sindicalde la CGT deParcs i Jardins.

El fet que el jardí Eclèctic del Parc delLaberint es mantingui tancat als visitants. I més quan be que se’ls cobraentrada es del tot reprovable. En aquest magnific jardí no s’estalvien les tasquespròpies del seu manteniment, un munt de recursos emprats que de cap manera sondestinats al gaudi ciutadà. En vida dels marquesos es podia entendre lo delJardí Domestic (privat). Ara en ser del conjunt de la ciutadania, perd tot elsentit.

Entre els molts  arbres que amaga elJardí Eclèctic, sobresurten dos de magnífics, un til-ler i un cedre, catalogatstotsdos d’interés local, es de lamentar que els visitants dels jardins no puguinapreciar la seva benèvola monumentalitat. 

El fet de possibilitar el gaudi ciutadà no implicagrans despeses, ni que nomes sigui per optimitzar les que es venen fent, es dejustícia que aquest parc quedi obert al públic.

“L’art i la natura engendren la bellesa” es ellema que Joan Antoni Desvalls i d’Àrdena va llegar com emblema dels Jardins delLaberint, que a dia d’avui bé podria servir d’exemple a seguir per als“nostres” polítics, per tal que entenguesin la imperant necesitat, de un urbanismebenevol que entengui que ha de propiciar, per al be comu, un contacte  lo mes armoniòs posible, entre ciutat i la Serra de Collserola.

5ª a  parada

Collserola

Can Masdeu 

Barcelona inicià el setge a Collserola afinals del segle XIX, entre els anys 1897 i 1921, malgrat la seva oposició, s’annexionaels municipis del pla de Barcelona endintsan-s-he al bell mig de Collserola isotmetent així, progressivament, els conreus, els boscos, les fonts, lesrieres, les torrenteres i els turons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll) quepatiran la forta pressió urbanística exercida per les ànsies de creixementil·limitat. 

La Barcelonametropolitana té un dèficit escandalós d’espais verds a l’abast del ciutadà iaquest és el paper que se li atorga al Parc de Collserola, el qual té uns tretsespecials que intensifiquen la condició de jardí urbà. Te una dimensióconsiderable: 7.500 hectàrees qualificades d’espai forestal,  contacte amb la ciutat: a menys de cincquilòmetres de plaça Catalunya,  posiciócentral a l’Àrea Metropolitana, al voltant del qual giren les ciutats i lesvies de comunicació.

Així, Collserola,com espai natural rodejat per una metròpoli, està amenaçada i agredida per unasèrie de processos que posen en dubte que el Parc Natural compleixi la funció de protecció que se li haassignat 

Una de les lluites que continuen actives aCollserola és la relativa a la protecció i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de can Masdeu, situadaal límit entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de lesúltimes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de 50anys del total abandonament de la finca i del conseqüent deteriorament de CanMasdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola associada, lainstitució que regenta la propietat, la Fundació Hospitalde Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i méstard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi de Metges. Ambtot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suport i la implicació popularde què ha estat objecte el projecte d’autogestió en curs ha aconseguitfrustrar, de moment, els plans que amenaçaven la vall. És important destacarque l’òrgan que s’ocupa de la gestió del patrimoni de laFundació està constituït per funcionaris de l’AjuntamentdeBarcelona, de laGeneralitat i pel Bisbat de Barcelona. Paradoxalment, encontraposició als plans de laFundació d’urbanitzar parcialment la vall, l’Estudiestratègic de la vessant barcelonina de Collserola (Boada, 2003) remarca laseva importància natural i agrícola, alhora que fa referència a la necessitatde recuperar l’antiga infraestructura agrícola de terrasses, mines d’aigua ibasses. És precisament en aquest sentit que, a través de l’autogestió i del’autoorganització, autònomament i sense cap tipus de participacióinstitucional (exceptuant el setge policial i el políticolegal), duu més de nouanys treballant el col·lectiu dels  hortscomunitaris okupats de la Vallde Can Sant Genis, el qual està integrat pels actuals ocupants de Can Masdeu iper una cinquantena de veïnes i veins de Nou Barris.

 

5ª b parada

Collserola

Can Soler

La lluita constantdels grups ecologistes, naturalistas i veinals han aconseguit que Collserola haguiestat per fí, declarada en part, Parc Natural, ho celebrem principalment per lapart de la Serraque ha entrat, no pas per la que ha quedat exclosa de la protecció, i sobre laque volen com voltors els especuladors de sempre. La persecussiò i setge de lafauna per part dels Caçadors, el seu fi constitueix unaltre fita.

Les demandesecologistes per la creacio d’horts urbans i despres vers la restauracio de laMasia Can Soler, com a equipament mediamviental donaren alguns fruits. Ara la barriada reclama la recuperació de lazona agro-forestal que queda de la veina masia de Can Piteu com a millor formad’organitzar aquest espai com a zona de pre-parc, zona de transició entre laciutat i la natura, bancs, arbres, horts, basses, granotes, ocells, insectesetc. 

No es desitjableni els veins de Sant Genis dels Agudells bolen permetre la seva progressivadegradació, ni aceptaran cap projecte que no passi per la regeneració d’aquestespai agro-forestal, peça inprescindible del mosaic necesari per el desenvolupamentde la biodiversitat al Parc Natural de Collserola.  Al hora que plegatsreclamen, de fa anys la recuperació de les aigües de Can Soler, que es vessen directamenta la claveguera.

Calen mes hortsurbans de gaudi comunal, entre arbres, ombrejats bancs i el cant dels ocells.Hem d’aconseguir fer que el rossinyol torni a omplir aquesta part de Collserolaon rarament no se l’escoltava, amb el seu cant.

 

  Nota final                Ecologia i anarquisme

 

Piotr Kropotkin geògraf i naturalista, a part depensador polític rus, sent considerat un dels principals teòrics del movimentanarquista, dins del que va fundar l’escola de l’anarcocomunisme, per tal de refutarla lluita per la vida com a eix central en l’evolució, realitza una sèried’estudis i observa que les espècies, lluny d’ostentar una lluita aferrissadaper sobreviure, mostraven una conducta altruista que ell definiria com a«suport mutu». De tal forma, l’altruisme entre les espècies va ser per a ell,el que proporcionarà a les mateixes l’èxit en la lluita per l’existència. EnCampos, fàbriques i tallers , va mantenir que la societat anarquista es basariaen la confederació de comunitats que unirien el treball manual i l’intel·lectualaixí com la indústria i l’agricultura en una harmonia sempre respectuosa amb elmedi ambient i l’ésser humà. Així mateix, en L’ajuda mútua, Kropotkin vadocumentar com la cooperació dins de les espècies i entre elles i el seu entornés igual o fins i tot més beneficiosa que la competició. 

L’obra de Kropotkin, juntament amb la de WilliamMorris, els germans Reclus (tots dos geògrafs de fama mundial), i la de moltsaltres, com per exemple la d’Henry David Thoreau, van asseure les bases del’interès de l’anarquisme, tambe a casa nostra pels problemes ecològics d’avui.                                                                     
Entre els suggeriments ecològics es troben freqüentment l’autonomia(autogestió) i el federalisme (localisme) o policentrismo en l’organització iproducció de desenvolupament sostenible, tecnologia apropiada i energia verda,amb la corresponent autonomia que comporta el no dependre ni de laagroindustria ni de les grans plantes generadores, enllaçantt amb el principi anticentralistallibertari.

                                                                                         
”La biofilia és el precari vincle emocional que lliga a humanitat amb la terra,vincle emocional d’els qui lluiten per conservar el que queda del medi ambienti els éssers vius ".

                                                                                                           Jeremy Rifkin

                              "Els veritables amants de la terra no somien amb convertir-se en elsadministradors del planeta, sinó amb el dia en el qual els éssers humans hagindeixat d’importar”

                                                                                                          Jeremy Rifkin

 

 

 

 

 

 

La ruta biòfila es celebrarà els següents dies:

     9 d’abril.

     8 de maig.

     5de juny.

     4 de setembre.

     2 d’octubre.

Es desemboluparà pels següents parcs:

     Montjuïch. Costa i Llobera.

     Parc del Centre del Poble Nou.

     Parc dels Tres Turons. Antiaei.

     Jardins del Parc del Laberint d’Horta.

     Collserola. Finals alternatius a Can Masdeu o CanSoler. Amb actuació musical i cava.

Preu de la ruta: 5 euros.

50 places.

Aquestes dates podrien variar depenent dels posibles imprevistos.            

 

La propia Ruta

Sortida.  L’autobús farà duesrecollides:

     8:30 h. al metro de Canyelles (línea 3 de metro)al costat  del Centre de Manteniment deParcs i Jardins.

     8:50 h. a les Torres Venecianes de la plaçad’Espanya (línea 3 i 1 de metro).

 

Porteu-vos l’esmorçar, el prendrem al Parc del Centre del Poble Nou.

La ruta finalitzarà a les 14:00 h. a l’estacio metro de Canyelles (línea3 de metro)


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



      


 

 



Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Mirant enrere i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *